Un any després

Dimecres es compleix un any de l’inici del judici del procés i d’aquella imatge cruament impactant, amb tots els presos polítics asseguts al banc dels acusats, després de molts mesos sense veure’ls a causa del seu captiveri. Era l’inici d’un funció en què el guió no estava del tot escrit, però sí el seu final. D’aquelles setmanes de llargues sessions judicials en vam extreure dues conclusions principals: la primera, que la presó no havia debilitat ni una mica la fermesa i la dignitat dels presos polítics, i la segona, que el tribunal del Suprem frisava per passar al més ràpid possible aquell tràmit obligatori per poder imposar el càstig merescut.

Un any després d’aquell 12 de febrer del 2019, han passat moltes coses i, alhora, ben poques que hagin canviat les expectatives per trobar una solució política al cas català. Expectatives que, ara mateix, malgrat trobades presidencials i promeses de taules de diàleg i ves a saber quantes coses més, són minses, grises i poc esperançadores. Just com eren quan va començar el judici del procés. O potser pitjor, perquè ja portem un any més a les espatlles, ens anem allunyant de l’èpica de l’1-O i ens anem acomodant en el “fem república”, que ningú sap realment el que significa ni cap a on ens dirigeix. I a l’horitzó, unes noves eleccions catalanes, que haurien de servir per fer foc nou i agafar empenta. Que l’esperança sigui la darrera cosa que es perdi.