El retorn d’Aznar

Quan va anunciar que plegava, molta gent va sentir un alleujament infinit, difícilment mesurable. S’havia convertit en un personatge repel·lent, una ombra irreconeixible d’aquell polític que dialogava amb el “moviment d’alliberament basc” (més endavant anomenat grup terrorista ETA) o que parlava català en la intimitat. La gestió de l’11-M va esdevenir un epitafi perfecte, ben representatiu d’una forma detestable de fer política, sustentada en l’altivesa, la prepotència intel·lectual i la reiteració de la mentida, prèviament assajada en el cas de les “armes de destrucció massiva” que mai van aparèixer a l’Iraq. Abans de plegar, va designar com a successor un home de perfil baix, ja fos per no enterbolir el seu llegat o per manipular-lo a plaer des de l’ombra. Però aquella relació va acabar en divorci, fins al punt de contradir-lo permanentment o de reclamar “nous lideratges” en la seva presència. Atrinxerat a la fundació del partit (la FAES) va aspirar a imposar el seu discurs i, quan els nous dirigents del PP el van abandonar, va provocar el divorci de la fundació i va començar a flirtejar amb Ciutadans i, fins i tot, amb Vox. Però a partir del 21 de juliol del 2018, amb la victòria del seu mentor, Pablo Casado, va trobar via lliure per tornar a manar. Tothom recordarà aquell acte en què va preguntar al seu hereu polític: “Pablo, ¿cuándo vamos a ganar las elecciones?”. Han passat els mesos i també han passat les eleccions, i Casado no ha aconseguit guanyar. Mentrestant, però, ha expulsat un a un els fidels del seu antecessor i ha obert de bat a bat la porta a destacats membres de la FAES, ja fos situant Cayetana Álvarez de Toledo com a portaveu del Congrés; Gabriel Elorriaga, director de l’assessoria parlamentària, o a Alfredo Timermans, cap de gabinet. Pablo Casado també ha comprat amb entusiasme el discurs ideològic de la FAES, amb la qual cosa s’ha situat en el mateix terreny de joc que Vox. Sí, Aznar ha tornat, si és que alguna vegada havia marxat del tot.