La TV encara vota

Semblava morta. Però quan venen eleccions, ressuscita. El president Torra ha anunciat pròximes eleccions i totes les màquines polítiques comencen a greixar rodes. Els partits polítics, els primers. Els líders i les lideresses de cada formació es postulen com a actors i actrius especialitzats en l’art de l’oratòria i de l’escenificació. I per això necessiten avui el favor d’una altra màquina, la càmera. Les càmeres, degudament manipulades per qui té el poder de fer-ho, focalitzen la mirada pública en els i les aspirants a competir pels llocs de control.

La televisió ressuscita efectivament en cada contesa electoral. Demostra encara que és el dispositiu més eficaç i eficient en la manipulació de les càmeres i de les narratives produïdes i emeses per alimentar les xarxes socials i el debat públic. Per exemple, fa una setmana tot un president d’Atresmedia, Silvio González, ho reconeixia en una conferència a Barcelona quan es preguntava: de què parlarien les xarxes sense la televisió?

D’acord, la televisió convencional està morint per l’atac combinat de les xarxes socials i les plataformes internacionals. Però la televisió conserva un as a la màniga: el valor del directe i de la proximitat. I digueu-me, hi ha algun esdeveniment de més interès per a la comunitat que una campanya electoral? En el cas d’unes eleccions d’una comunitat relativament petita com la catalana, la prioritat informativa i deliberativa dels mitjans de comunicació es concentrarà en una qüestió de proximitat clau, com és el futur immediat del país. I és aquí on torna a sorgir, crucial, l’interrogant sobre la televisió realment existent.

Pregunto: podem aspirar els catalans i les catalanes a disposar d’un escenari televisiu neutre on cada opció tingui les mateixes oportunitats de defensar el seu programa i el seu argumentari en cada canal? La resposta, la de sempre. No hi haurà igualtat d’oportunitats ni neutralitat. La polarització política arran del Procés ha aguditzat l’impacte de la televisió en la formació d’opinió i en la decisió de vot. I, a diferència de la premsa i de la ràdio, a Catalunya la televisió d’origen espanyol i en espanyol continua exercint una influència molt considerable (80% d’audiència!).

Diumenge, La Sexta ens va oferir un exemple paradigmàtic de la realitat televisiva que suportem. El programa Lo de Évole emetia una gran exclusiva: la primera entrevista televisiva al president d’ERC des de la presó. Una entrevista realitzada per un periodista català, Jordi Évole, a un líder català, Oriol Junqueras, feta en castellà per al públic català (amb un interès relatiu per a l’audiència espanyola). A part del monolingüisme radical de les cadenes espanyoles –per què no podien efectuar l’entrevista en català, subtitulada?–, l’impacte d’aquestes cadenes en la polarització mediàtica i política entorn del conflicte Catalunya-Espanya s’ha demostrat determinant.

Que la televisió –en directe o en digital– encara és la font primera de la informació política dels ciutadans, és una constatació aquí i a molts altres països. Un estudi de les recents eleccions al Regne Unit, tot i constatar una notable regressió entre els joves, atorgava encara un alt percentatge d’accés mitjà a les notícies de la BBC, que xifrava en un 44%. A Catalunya, segons el darrer Baròmetre del CEO, el 76,5% dels enquestats reconeixien que acudien a la TV per als temes polítics (el 43,6 seguien TV3 i el 4,1, el Canal 3/24, i la resta, les cinc generalistes espanyoles).

Disposem ja de documentats estudis –tesis doctorals incloses– que demostren com s’han polaritzat a Catalunya els dos sistemes de mitjans que hi coexisteixen, en estricta correspondència amb la polarització política entorn del Procés. I les cinc cadenes espanyoles –les dues de Mediaset (T5 i Cuatro), les dues d’Atresmedia (A3 i La Sexta) i la pública TVE1– han actuat fins ara com un sol bloc fent costat a governs i partits unionistes. El decantament d’aquestes cadenes en el tractament informatiu del Procés i les carències manifestes de pluralisme polític en tertúlies i magazins, fan molt improbable una campanya plural i neutral.

Davant unes eleccions tan decisives com les anunciades, la incògnita serà si les forces independentistes aconsegueixen superar la frontera del 50%. Seria realment una proesa considerant que l’Estat espanyol ha confiat al seu aparell mediàtic –i a la seva televisió privada com a ariet frontal– la missió històrica d’impedir una majoria mental a Catalunya favorable a la desconnexió. Les televisions espanyoles també aposten per la unitat indissoluble del Regne d’Espanya.