Adeu a La Penyora

Quan passen aquestes coses t’adones que t’has fet gran i que allò que sempre havies conegut i ara desapareix s’emporta una part de la teva vida. La Penyora ha tancat. El restaurant inclassificable de l’antic “carrer dels torrats” ha tancat portes sense avisar ningú però deixant-nos orfes de l’acolliment que senties quan traspassaves el llindar de la seva porta. He escrit que és (era) un restaurant inclassificable perquè no té comparació i per això penses que sense en Lluís i la Consol podria continuar havent-hi un restaurant en aquell local, però ja no seria el restaurant que hem conegut i estimat i que ha omplert moltes estones de la nostra vida en els darrers quaranta anys. Vaig conèixer en Lluís Llamas a Ràdio Girona al final de la dècada dels setanta. Ell, després d’haver voltat món però sense arribar a la trentena, va ser contractat i enviat pels propietaris de Radio España de Barcelona per dinamitzar Ràdio Girona, emissora que era propietat de la marca barcelonina en mans de Ramón de Rato –pare de Rodrigo Rato, ara a la presó– i Rodríguez San Pedro, aquells banquers a qui Franco va fer empresonar. Poca cosa va aconseguir dinamitzar en Lluís a l’emissora perquè va ser rebut com un espia que venia a canviar-ho tot, com segurament tocava. Però ens vam fer amics i vam parlar molt. Es va enamorar de Girona i poc després va tornar amb la Consol Ribas a la ciutat on, després d’un intent de negoci de bugaderia, van obrir La Penyora. Encara recordo les patates amb crema d’anxoves dels primers temps. Una cuina d’autor, mai tan ben dit, d’exploració, d’experimentació, però sempre de primer nivell gastronòmic. Amb un personal divertit i sorprenent. Cada dinar o sopar era per si mateix una experiència: per en Lluís i la Consol, pel que cuinaven, pel personal que hi podies trobar, per tot... Amb en Lluís conversar és un plaer. A La Penyora o al mercat del Lleó, on el trobaves cada dia cap al migdia, recollint els encàrrecs, perquè sempre ha fet cuina de mercat, creativa, però amb productes que es poden reconèixer. En Lluís ha fet setanta anys i diu prou. De la cuina. Però ara ell i la Consol tindran més temps, des del Pont Major, per parir idees i continuar amb el festival d’art independent Pepe Sales, també imprescindible, també inclassificable. Trobarem a faltar La Penyora; continuarem disfrutant d’en Lluís i la Consol.