Caçadors d’obres d’art

En un dinar a porta tancada que fa anys va organitzar la Fundació Vila Casas amb gent del sector de l’art, un conegut galerista va confessar: “El que Barcelona necessitaria són vint Arturs Ramons, però només en té un i no el cuida gaire bé.” Ningú el va rebatre. Artur Ramon és una galeria centenària que duen un pare, Artur, i dos fills, Mònica, que actualment dirigeix amb molta empenta el Gremi de Galeries, i també Artur, que compagina el comerç d’obres d’art amb una tasca de divulgació tant de la seva feina com de la història de l’art preferentment català en articles de premsa, conferències i llibres. La seva última publicació es diu Art trobat. Històries d’antiquaris (Comanegra), ficció realista o realitat ficcionada, tant se val, i és tota una declaració d’amor a un ofici, el d’antiquari, que com ell reconeix està en perill d’extinció i està tan negativament connotat que desperta poques simpaties. L’últim mohicà Ramon ens fa entrar amb la seva escriptura àgil, transparent i suggestiva en el món dels caçadors d’obres d’art “adormides, oblidades, soterrades per la tirania de l’útil i el modern”, en la concepció més reaccionària i ignorant de la modernitat esclava del present immediat. I aquest és l’error: pensar que l’art es deu a un temps acotat i finit com el dels humans. Un bon llibre per llegir i per mirar, ja que està il·lustrat amb imatges amarades de melangia del fotògraf Jordi Baron, també fill d’antiquari, per cert.