Els cignes negres engripats

L’evolució de l’economia global serà una mica millor aquest any que el 2019, que va ser l’any de menys creixement després de la Gran Recessió. I ho serà sobretot per la millor evolució de les economies emergents, que van créixer un 3,9% el 2019 i acceleraran fins a un 4,6% el 2020. En canvi, les economies desenvolupades mantindran les taxes modestes de creixement, un 1,7% a nivell agregat, tant l’any passat com aquest. I a més, cal tenir en compte, tal com assenyalem en el darrer informe econòmic i financer d’Esade, que els principals riscos existents són clarament a la baixa. Cignes negres a l’aguait.

Entre les economies desenvolupades que més creixen hi ha els Estats Units, malgrat que desacceleraran la seva taxa des del 2,4% de l’any passat fins al 2,1% aquest 2020. Aquest creixement es basa especialment en el suport proporcionat per la política monetària expansiva de la Reserva Federal, que ha tornat a rebaixar els tipus d’interès i en l’acord pressupostari assolit al Congrés a mitjan 2019 que permetrà mantenir un cert to expansiu també en la política fiscal. A curt termini, la treva acordada al desembre en la guerra comercial iniciada per l’administració Trump fa un parell d’anys també millorarà l’evolució de les exportacions i les expectatives en general.

A la Zona Euro el creixement és menor. L’any 2019 va ser de l’1,2% i gairebé no millorarà aquest 2020, un 1,4%. L’evolució de l’activitat econòmica es veu perjudicada per la debilitat de la demanda externa i de la producció industrial, especialment en el sector de l’automòbil. Això és especialment cert per a Alemanya, que només va créixer un 0,5% el 2019, incloent-hi dos trimestres amb creixement negatiu, malgrat que millorarà aquest any fins a l’1,2%. Són xifres similars a les de França, que va créixer un 1,2% el 2019 i ho farà un 1,3% aquest any. A Itàlia el creixement va ser pràcticament nul l’any passat, un 0,1%, i serà molt dèbil aquest any 2020, un 0,5%. Entre les economies desenvolupades de la zona euro, les que més creixen són les de la perifèria, que continuen tancant els gaps de producció generats durant la crisi econòmica. Irlanda creixerà un 3,5% i Espanya, Portugal i Grècia ho faran a una xifra lleugerament per sota del 2%. I totes aquestes mostren ja una tendència a la desacceleració.

Un dels principals riscos per a l’economia global és la possibilitat d’una nova escalada en la guerra comercial. Un altre augment dels aranzels als Estats Units i la Xina afectaria la demanda externa a nivell global, però també perjudicaria la inversió empresarial i posaria en perill les cadenes globals de creació de valor. La consegüent reducció de la difusió tecnològica perjudicaria l’evolució de la productivitat i del creixement. A escala global, però també per a l’economia nord-americana. Els estudis input-output mostren que els sectors de tecnologia avançada dels Estats Units depenen, de manera creixent, d’importacions de valor afegit elevat procedents de la Xina, que es veurien dificultades per noves mesures proteccionistes. A més, l’augment de mesures proteccionistes podria afectar també negativament les relacions comercials d’altres grans economies: entre el Japó i Corea del Sud o entre la Unió Europea i els Estats Units, per exemple.

La bona evolució del sector serveis és una de les resiliències de l’economia, especialment als països avançats. Si les dificultats que experimenta en el present la producció industrial es traslladessin al sector de serveis orientats a la indústria, com poden ser la logística o els serveis financers i legals, aquests sectors podrien reduir el ritme de creació de llocs de treball. Això debilitaria la sinergia positiva actual entre la creació d’ocupació, la confiança de les famílies i l’evolució positiva del consum, que tan útil està resultant per a les economies avançades. Si finalment en quedessin afectats també àmbits del sector serveis orientats a les persones, com les vendes al detall o els serveis sanitaris, el problema seria encara més greu.

Un altre risc a la baixa es troba en la possible evolució dels mercats financers. Fins ara, les polítiques monetàries acomodatícies han servit per mantenir unes condicions financeres favorables al creixement. Però els mercats financers estan exposats a canvis sobtats en el sentiment de confiança. Els darrers anys, quan hi ha hagut escalades proteccionistes, la confiança dels inversors financers ha empitjorat de manera ràpida i s’ha observat importants moviments de capital allunyant els diners de les borses o de la concessió de crèdits tot cercant actius més segurs.

Hi ha diversos fets, més o menys inesperats que podrien desencadenar un escenari com aquest en els mercats financers: el que anomenem cignes negres. Si algunes de les grans economies emergents troben dificultats per portar a terme les reformes pendents, o alguna té problemes per mantenir controlat l’endeutament, la seva recuperació es frenarà. Si algun desacord polític, entre Estats Units i la Xina, o entre la UE i el Regne Unit, o entre Corea i el Japó, suposa una nova escalada proteccionista, la confiança es deteriorarà ràpidament. O si la Xina té problemes per mantenir un creixement per sobre del 6%, l’economia global se’n pot ressentir. Perquè si l’economia xinesa agafa la grip, tota l’economia global tindrà febre.