Lluitar, també de grans

Les persones grans no ho tenen fàcil. La pèrdua de qualitat de vida que moltes vegades comporta fer anys s’ajunta amb necessitats econòmiques i emocionals que, en alguns casos, no es poden cobrir. A les problemàtiques intrínseques de la vellesa hi ha realitats molt més complicades, com les del col·lectiu LGTBI. Persones que mai han parat de lluitar. Ho han hagut de fer sempre, ja de joves. Ser gai o lesbiana ha estat un estigma que durant anys i panys aquesta societat no ha perdonat. Encara, avui en dia, hi ha sectors que ho consideren una abominació, però les coses han canviat o ho estan fent. Guanyar-se la visibilitat, la dignitat i la normalitat en una època fosca de la història com és el franquisme requeria un gran coratge. Molts no ho van aconseguir, i van optar per l’acceptació social enfront de la seva condició sexual, amb tot el que això ha d’implicar pel que fa a frustració. Tampoc era fàcil i més en determinades zones, sobretot rurals i petites ciutats. Però, gràcies als que van lluitar en aquell moment, gran part dels drets que té el col·lectiu actualment s’han assolit.

És ben trist, però, que quan han arribat a grans hagin de tornar a entrar a l’armari. Uns companys de residència que provenen de l’època fosca i que, en alguns casos i no sempre, els continuen marginant. Personal poc preparat per atendre la diversitat i, sobretot, soledat. Soledat perquè en el col·lectiu gai i trans –i molt menys en el lèsbic– les relacions són més etèrees. Perquè sovint, quan aquesta gent gran va decidir-se a fer el pas, va topar amb unes normes i una incomprensió que van provocar molts trencaments familiars. Llaços trencats i manca d’un entorn de suport plantegen un escenari poc encoratjador.

Aquesta és una societat desagraïda, que no té en compte els herois que ens han permès arribar on som. Per sort, no tothom és igual i hi ha iniciatives com la de la Fundació Enllaç que venen a suplir el que la mateixa societat no vol o no pot pair. Però la realitat existeix, i les administracions no poden tancar els ulls.