El senyor Monràs de Sabadell

He agraït molt que els fills m’hagin fet arribar la biografia del seu pare: Francesc Monràs, un banquer, una ciutat, un país, escrita per Pere Font Grasa. Vaig tractar força el senyor Monràs (subratllo el senyor), la persona que va salvar el Banc de Sabadell, que el modernitzà i que va iniciar la seva expansió. El dia abans de morir havia inaugurat la sucursal de Banyoles.

La història de l’entrada del senyor Monràs en la història del Banc de Sabadell és de pel·lícula. Un diumenge de 1926, un xitxarel·lo de vint-i-un anys de Sabadell que treballava en el banc de la seva ciutat, però sense cap poder executiu, es presentà a la casa del president del banc i li va dir que els balanços que ensenyaven al consell d’administració eren falsos i que el banc estava en una situació de fallida o de suspensió de pagaments. La carta estava signada per ell i l’acompanyaven companys seus, que no gosaven donar la cara. El president va fer cas a Monràs, posà els consellers i administradors en peu de guerra i buscà el finançament necessari per impedir una suspensió de pagaments. Es van donar dos fets extraordinaris: durant quatre o cinc dies ningú va presentar cap xec al cobrament, tot i que sabien la situació del banc, i en canvi una pila de clients ingressaren diners, en lloc de retirar-ne. Es constituí un nou consell d’administració amb Ferran Casablancas al capdavant, el català que va inventar l’únic invent que ha passat a la història de la industrialització: els estiratges Casablancas, aplicables a la filatura de cotó. Vaig tractar força el seu fill Joan i sé de què parlo. El senyor Monràs passà de l’habitació de mals endreços a la direcció general.

Dues anècdotes del senyor Monràs, que puc explicar en primera persona. Quan em venia a veure al despatx de Banca Catalana, al passeig de Gràcia, acostumava a recollir un exemplar dels fulls publicitaris que hi havia damunt de les taules de la sala d’espera. “Sempre es pot aprendre alguna cosa dels altres”, em deia, quan entrava al meu despatx carregat de papers.

Quan es van iniciar els plans d’expansió que permetien obrir noves oficines bancàries amb comptagotes i seguint unes regles complexes, em vaig convertir en un tècnic de l’expansió, gràcies a les meves converses amb el Banc d’Espanya. Un dia vaig dir al senyor Monràs: “Des del moment en què ens donen autorització per a una nova oficina fins que l’obrim passen sis mesos o un any, per trobar el local i preparar-lo. Si ens reuníssim tots els bancs catalans, ensenyéssim les cartes que tenim i el propòsit d’expansió, podríem guanyar uns quants mesos.” El senyor Monràs ho va veure tan clar que em va dir: “Jo m’encarrego de tot.” Els banquers catalans no m’haurien fet cas. A ell, sí, que tenia un prestigi ben guanyat. Els va telefonar, els va explicar de què anava la jugada, va reservar un local neutral com el Sindicat de Banquers i va augmentar la nostra amistat en un grau. Des d’aleshores, un representant de cada banc –n’eren 15 o 20, aleshores– ens reuníem una vegada l’any al carrer Ferran de Barcelona, on tenia la seu el sindicat, posàvem les cartes sobre la taula i sortíem sabent quines places ens autoritzaria el Banc d’Espanya al cap d’uns mesos, que podíem aprofitar per avançar feina.

Llàstima que l’article no doni per a més. El senyor Monràs era una institució. Quan va morir, el 1977, el va succeir Joan Oliu –pare de l’actual president del banc–, amic i company de dotzenes de viatges a Madrid amb Iberia. Segur que al cel, on hi ha el senyor Monràs, revisa els comptes del bon Déu o dona crèdit als àngels que s’ho mereixen.