Tenir llengua

Dades oficials, de l’Idescat: el 95,12% de la població de Catalunya, a partir dels dos anys, entén el català. El percentatge, desglossat per edats, indica que com més joves, més l’entenen. Això el 2011; des de llavors, havent-hi hagut el govern dels millors, seguit per altres d’encara millors, el coneixement del català només pot haver augmentat. O sigui que a hores d’ara és altament improbable trobar ningú a qui hom no pugui adreçar-se en català, i la campanya “No em canviïs de llengua”, que tan matusserament va difondre una diputada en el Parlament de Catalunya, és com a mínim supèrflua. Quina tranquil·litat no haver d’entrar a considerar els trets ètnics, ni el comport, ni el vestuari de qui ens puguem trobar pel camí si ni tan sols un de cada vint ignora la llengua nostrada. Si féssim cas de les estadístiques de la Generalitat, fins i tot les meretrius, ara tan afectades per la suspensió del Mobile World Congress, s’adreçarien als viatjants de tecnologia novíssima amb un “Bon dia, bordegàs. Que frises per una estona de folgança?” La veritat és que no en fem gens de cas, de les dades oficials, però el govern sí hauria de creure-se-les, o bé encarregar-ne unes altres que s’ajustin una mica a la realitat. Llavors potser descobririen que la meitat de la població no entén el català, i que a més no en té cap ganes. També, que els catalans fan servir una llengua o una altra no segons la parença que tingui l’interlocutor sinó sospesant què els convé més, és a dir segons les relacions de poder interpersonal que hi hagi establertes.