100.2, un bri de llibertat

Així m’ho va dir Dolors Bassa amb una immensa rialla. Era divendres passat i ja paladejava el fet que dilluns va poder sortir de la presó de Puig de les Basses, on resta tancada des de fa molt de temps, massa temps. “Començo a veure una petita llum en aquest túnel tan fosc. El 100.2 per a mi ha estat com un bri de llibertat”, li va sortir de l’ànima. Aquesta reflexió em va fer pensar en com el 100.2 s’ha obert camí ràpidament com un “bri de llibertat”. Com un castell de cartes: Cuixart, Sànchez, Forcadell, Bassa... Avui serà el torn de Joaquim Forn, que començarà a treballar a Mediapro. En queden alguns, i segurament coneixent Oriol Junqueras voldrà ser l’últim. És el que més pena té, 13 anys, i té caràcter de capità de vaixell. Però també he recordat com es va generar una falsa polèmica sobre el segon i el tercer grau. Alguns partits independentistes, entre ells força veus de JxCat, qualificaven el segon grau poc menys que de traïció de la consellera de Justícia, Ester Capella, cap als presos. Això sí, no es va presentar ni un sol recurs. La qual cosa em fa pensar que les invectives tenien més a veure amb el carnet polític d’ERC de Capella que amb l’estratègia penitenciària. El 100.2 no és cap permís ni cap privilegi. Però té la virtut que la fiscalia, que ja ha demostrat la seva venjativa i acarnissada posició sobre els presos, no té poder de vet. I és cert que haurà d’acabar decidint un jutge, però de vigilància penitenciària a Barcelona. A hores d’ara tothom sap que no és el mateix que sigui el Suprem qui decideixi, com hauria passat amb un tercer grau, que també hauria provocat divergència i malestar entre els funcionaris de la junta de tractament perjudicant els empresonats. Amb tot plegat dues coses em queden clares: no fa més pels presos polítics qui més crida sinó qui fa perquè surtin de la presó. I que alguns haurien posat a davant l’estratègia partidista forçant un inviable tercer grau només per gesticular davant l’Estat abans que assegurar la sortida dels presos i les preses. I em sap greu, perquè llavors no hauria pogut veure el somriure de la Dolors.