La guerra pel relat

Vivim en un món en què, malauradament, importa més el com que el què, en què les xarxes socials tenen un poder il·limitat, tot i que els seus propis gestors admeten que fins a un 90% de la informació que hi aboquen cada dia pot ser directament falsa, en què un gran club pot contractar una empresa perquè creï una mala imatge d’un rival o de, fins i tot, algú de la seva pròpia casa... Vivim en un món en què sense relat no ets ningú i en què la lluita pel relat, moltes vegades buit, és crucial. I, òbviament, el procés independentista no s’escapa pas d’aquesta lògica. Alguns –pocs, per no cansar– exemples: el referèndum era il·legal, tot i que cap article del Codi Penal espanyol diu que fer un referèndum estigui prohibit; el setembre i l’octubre del 2017 a Catalunya hi havia un estat insurreccional i violència al carrer, tot i que l’Estat no va prendre cap mesura del tipus declarar l’estat de setge i que l’única violència va ser, l’1-O, policial; el president legítim i els consellers que són a l’exili són fugits de la justícia, quan, en realitat, no només s’han presentat cada cop que se’ls ha requerit, sinó que, fins i tot, contra Carles Puigdemont hi ha dictada una sentència, que no agrada al regne d’Espanya, però hi és.

Doncs ara resulta que el fet que el govern català exigeixi garanties a la taula de diàleg i que, per tant, posi en dubte la data del dilluns vinent o, fins i tot, accepti que se celebri fora del mes de febrer, és dilatar o torpedinar el diàleg. El 20 de desembre, a Pedralbes, els governs espanyol i català van aprovar, segons van fer públic, una sèrie de punts. Un d’ells deia, textualment: “Al capdavant de la taula de partits es proposarà, de comú acord, una persona que serà qui faciliti la coordinació de les tasques. A més, ajudarà a crear les condicions per al diàleg i donarà fe dels acords assolits i en farà el seguiment.” D’acord, la taula actual és fruit d’un acord amb ERC, com va quedar de nou clar ahir, i no amb el govern català, i darrere de tot plegat també hi ha la lluita entre Junts per Catalunya i Esquerra, però de veritat demanar que es compleixin les condicions pactades és dilatar el diàleg? En aquest procés s’han comès molts errors, però compte amb els que ens volen fer combregar amb rodes de molí.