Parlar

Va haver-hi un temps que a Catalunya les famílies no es parlaven. La causa, naturalment, era el procés. El cas és, però, que no es parlaven. I era trist. No es parlaven ni per Nadal ni per Cap d’Any ni per cap altra festa entranyable d’aquelles en què els lligams de sang es barregen amb torrons, xampany, caviar del car, vi del bo i llagostes o el pobre animal que vulguin. Sí, era trist haver d’anar endrapant i bevent en silenci. Costava molt de pair. I mai tan ben dit. Fa uns dies l’alcaldessa de Vic, una alcaldessa que per postres té com a cognom una lletra, l’ha feta encara més grossa perquè va provar d’argumentar que seria millor que els catalanoparlants no canviessin de llengua a Catalunya quan s’adrecen a algú que pensen que hi ha la possibilitat que no l’entengui. Potser va equivocar-se en els exemples, però ara alguns d’aquells que el que no els agrada és el català fan creure que s’han empipat. No hi fa res que molts d’ells siguin hereus directes dels inventors del Día de la Raza, justament diuen que la racista és ella. I li parlen no en la llengua que defensava, sinó en una altra que saben que l’alcaldessa entén. Són, és clar, tots ells els que no la volen entendre. Tot plegat és tan trist com el que ha passat al pobre Agustí Colomines, que escriu que ha comprat “una assistent de cuina, comercialitzada amb el nom d’Alexa” i que ha descobert que no entén el català. Ja és ben fumut. Una família que encara quedava unida a Catalunya i ara un giny de cuina els començarà a dur problemes! De moment, els de can Colomines han optat per parlar-li en català. I com que, per més artificial que sigui, la intel·ligència sempre té alguna cosa a veure amb la intel·ligència, l’Alexa ha començat a entendre algunes paraules. Moltes vegades –també és veritat– els contesta naps quan ells diuen cols, però, en fi, ja que parlen sempre en català, seria pitjor que la discriminessin.