Moure’s pel Ripollès

Ningú dubta que estem immersos en temps de grans canvis. Ni més ni menys que tecnològics i climàtic, i el pitjor és que no hi ha acord. Els polítics, de tots colors, des de fa anys han planificat les coses suposant que tothom tindria vehicle propi. I ara resulta que les mateixes mentalitats que van dissenyar aquest futur es veuen obligades a prendre mesures que no fa tants anys ells mateixos haurien qualificat d’extremistes. Ara s’adonen que l’excés de vehicles és insostenible i la natura reacciona, perquè sempre s’obre pas i s’adapta. Fer lleis costa poc, deixar costums costa més. Tot i que a la llarga el transport públic, si ho fan mínimament bé, serà essencial, sembla que de moment, fora de les àrees metropolitanes, no mereix gaire atenció. A la llarga, però, cal esperar que amb campanyes i sentit comú els costums s’acabin adoptant. Fa dies, en aquesta mateixa columna, vaig intentar explicar com era de llarg i costós anar de Campdevànol a Girona. No cal, però, anar tan lluny. Una persona del Ripollès, segons com s’hagi de desplaçar per la mateixa comarca, troba entrebancs. Resulta que hi ha dues companyies de transport concertades i que no es poden fer nosa una a l’altra. Una comarca amb dues valls separades per muntanyes i la majoria de serveis intermunicipals (hospital de Campdevànol, Ocupació, Consell Comarcal, recaptació, etc.) estan situats al que s’anomena Baix Ripollès, concretament Campdevànol i Ripoll. Això obliga sovint a fer desplaçaments. Jo vaig sovint a Campdevànol i agafo un auto de línia que surt cada hora des de Sant Joan de les Abadesses, i amb la targeta em costa 1,20 euros. Ara bé, si he de baixar a Ripoll per fer alguna gestió, he d’agafar un cotxe de l’altra companyia que em costa 2,20 euros. Té l’exclusiva de la vall de Ribes i Campdevànol. El que agafo a Sant Joan, tot i parar a Ripoll de camí a Campdevànol, no pot carregar ningú. A Campdevànol tampoc es pot pujar si es vol anar a Ripoll. Crec que una bona solució seria la de la targeta recarregable de transport únic, fins a Vic i Olot, i que servís per a totes les companyies de línies regulars, inclòs el tren. Algú m’ha dit que es tracta d’un problema molt complicat. Jo no l’hi trobo tant, només cal que polítics i companyies arribin a un acord que beneficiï a tothom, usuaris i companyies. I no s’hi val a dir que és molt complicat. És una qüestió que han de resoldre els polítics, perquè les empreses suposo que feines tenen a mantenir-se, i per difícil que sigui la seva feina és arribar a acords beneficiosos per a la gent. És clar que el pitjor problema potser és fer que els polítics es posin d’acord entre ells.