A la tres
Dimecres
“Ai, ai, ai, quina olor de pluja de milions, obres i infraestructures!
Es lamentava fa una setmana el president Quim Torra en una entrevista en aquest diari que no sabia quina és la proposta que el govern espanyol té per desencallar el conflicte entre Catalunya i Espanya. Una setmana després, continuem sense saber-la. Des d’ahir, però, sabem (tot i aquest ridícul de les cartes amunt i avall per fixar una data) que finalment Sánchez i Torra, i tota la resta de la taula de negociació, s’asseuran dimecres de la setmana vinent. A La Moncloa. I sabem, perquè així li ho ha fet arribar Torra per escrit, de què vol parlar el president català: reconeixement i exercici del dret d’autodeterminació a Catalunya, fi de la repressió, amnistia i reparació. De Sánchez, en canvi, si fem cas de les declaracions que va fer ahir mateix, en sabem ben poca cosa. La primera, que no té pressa: “Siguem molt conscients que anem a una negociació molt llarga, molt prolongada en el temps, i complexa com a conseqüència dels molts temes que s’han anat enquistant per falta de diàleg entre les anteriors administracions.” I, segona, que té moltes més ganes de parlar de carreteres que no pas del fons de la qüestió. O això és el que interpreto quan li sento a dir: “El més important és que parlem en primer lloc de les coses en què podem arribar a acords de manera molt més fàcil, i no pas començar per les conclusions.” Ai, ai, ai, quina olor de pluja de milions, d’infraestructures, d’obres i de promeses. Serà interessant, seguir aquestes reunions (he estat a punt d’escriure negociacions, fixin-se que optimista!). Jo, ja em sap greu dir-ho, soc una mica escèptic. Per estadística –mai compleixen gaire res– i perquè si del que parlem és del dret de decidir i no de carreteres (o no només de carreteres), no veig Sánchez fent un Cameron. I sobretot, és clar, perquè tot plegat passa en un clima preelectoral i fruit d’un acord entre partits, i no pas entre governs, que el que negociaven era una investidura. L’objectiu era la investidura, i la condició que li va posar una part de l’independentisme va ser asseure’s en una taula. D’aquí tots els embolics. Tant de bo, però, que finalment a partir de dimecres sapiguem què proposa Sánchez. Els ho he dit, no, que en soc escèptic?