Tribuna
Hipòcrites i mentiders
La política sense transparència és dubtosament democràtica, i qui l’executi sense ella en la governació d’un estat, mereix la sospita, o podria ser reu d’exclusió. La democràcia strictu sensu no es conjuga ni amb la mentida, ni amb la falsedat, ni amb fakes, ni amb l’engany. Tot això són vicis excrementals d’ús exclusiu de manipuladors, polítics amorals, personatges cínics que pensen que el poder ho justifica tot, a la manera de Maquiavel. I el poder en els nostres dies no s’autojustifica per si mateix; ans el contrari, ha de ser legitimat per la praxi de cada dia en coherència amb l’oferta en el mercat electoral. Si a Tierno Galván, l’alcalde de Madrid, se’l va qüestionar en el seu dia per aquella incitació equívoca als joves festius de “¡Al loro!”, què no hi hauria avui de qüestionable en les deplorables demagògies de Pablo Iglesias i l’ocultació de l’origen dels seus recursos financers, que li van permetre adquirir sense explicació fàcil una supermansió a Galapagar? Des de la perspectiva de la dreta, un escàndol, des de l’òptica de l’esquerra, motiu de desautorització per incoherència greu.
O, per ventura, ens hem instal·lat en el seu escenari a-ètic en el qual ja no s’exigeix coherència als sàtrapes polítics? Ja no es considera l’autoritas com un requisit moral per exercir el poder? Ja no és imprescindible complir el que s’ha promès, i ha obtingut l’assentiment dels vots? Els francesos tenen un vocable molt precís per a aquest escenari: emmerder. Són els programes electorals un pretext per no ser complerts? És legítim que un suposat líder modifiqui els interessos de la societat i els seus ciutadans per un suposat “bé superior” que no casa amb el “bé comú”? Les meves preguntes serien infinites a aquest particular, atès que no me’n sé avenir pel cinisme més extrem que mai he conegut després de la mort de Franco.
Dubto que els ciutadans d’aquest país sàpiguen a on ens dirigim, després del diluvi de mentides i escandaloses contradiccions proferides per Pedro Sánchez. Dubto que la intel·ligència mitjana del poble pugui destriar el gra de la palla en el discurs i els fets d’aquest demagog de fira anomenat Pablo Iglesias. Saben els ciutadans a on ens condueix aquest tàndem d’agosarats amb principis morals variables, i fins i tot reversibles? Ni les seves paraules mereixen crèdit, ni les seves accions mostren garanties de rectitud. L’escàndol Delcy-Barajas és molt més que un flagrant incompliment de compromisos superiors de caràcter europeu. El tràfic de diner brut, o negre, en maletes, els tràfics il·legals de l’or robat des del poder, comporten una necessària condemna de tots els que creiem en la democràcia i en la justícia. Els governants no són trilers, ni pinxos, encara que alguns així es mostrin a les repúbliques bananeres llatinoamericanes. Ni Cuba és exemple de res, ni Maduro un ésser respectable. La democràcia en la seva boca és un vòmit.
En conseqüència, què pinten Zapatero, Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Ábalos en aquesta història enverinada? Per què oculten la veritat dels agraïments encoberts, de les donacions generoses, de les servituds adquirides? I encara alguns es sorprenen de l’escàndol mediàtic. Em confon verificar la manca de sensibilitat moral d’alguns. És que els deutes no es paguen? O es gratifiquen d’una altra manera no confessa? Quanta ceguesa política en aquesta esquerra transformista! Els diners que es donen, o es presten, d’alguna manera sempre tenen retorn, i conseqüències. La generositat és dubtosa en política, tot i que la gratitud sovint escasseja. O no se’n recorden, els lectors, de l’escàndol de crèdits no retornats i condonats (a canvi de què?) en el finançament de certs partits polítics? O d’alguna sentència “arreglada” per causar el menor dany possible? O l’escàndol de les “primes úniques”, o del remei de la “doctrina Botín”?
Entenc que a l’imperi de la postveritat tot és possible, atès que aquesta s’ha de traduir literalment per falsedat, mentida, manipulació, engany... Tots, greus pecats contra la democràcia. S’han parat a pensar els ciutadans per què quan governa l’esquerra pro o postmarxista, es donen certs tics equívocs? El seu full de ruta acostuma a ser infal·lible: primer, els fets a la seva pura conveniència estratègica (tot i que es justifiqui com a “interès ciutadà”); segon, amarrar la justícia i els jutges perquè tutelin els interessos estratègics del mandatari, i acomodin la interpretació de les lleis al seu antull (ho va fer el franquisme i és d’ús habitual de dictadors i totalitaris); tercer, modificar el sistema educatiu per crear el famós “home nou” del marxisme, que garanteixi el vot en el futur; quart, modificar les regles electorals per usufructuar el poder amb garanties sempiternes (Cuba, Veneçuela, la Bolívia d’Evo Morales, etc.); cinquè, en el pitjor dels supòsits caldrà preguntar-se si es donaran altres eleccions lliures, democràtiques, o seran un reclam a l’estil de Maduro o de la RDA d’Erich Honecker. Si algú té dubtes, que revisi la història, o analitzi per què a Occident es procura evitar els comunistes com a socis de govern. En el cas de l’OTAN es tanca ipso facto la informació. Trump ja està en això.