Independència sense nació

Aquesta és, d’ençà de segles, una terra d’acollida que ha rebut successives onades migratòries i que, a despit de les dificultats, les ha incorporades al teixit nacional, de manera que, avui, els cognoms de les persones ja no són, en general, indicatius de gairebé res. Hi ha Milans, Bosch, Garriga, Borrell, Valls i d’altres de semblants no precisament partidaris de la nació catalana, i tot de Sánchez, González, Castro i Martínez que s’han jugat la pell en la seva defensa. I a l’inrevés, és clar. Des dels occitans i francesos que els segles XVI i XVII van arribar aquí i els procedents de diferents punts d’Espanya al llarg del segle XX, fins als darrers contingents de llatinoamericans, magrebins, senegalesos, romanesos, xinesos i filipins, entre altres, la suma de tots s’ha afegit a la població originària dels Països Catalans fins a fer-ne una sola societat nacional diferenciada.

Feliçment no som una raça i l’adscripció a la nació catalana només és democràtica i depèn de la voluntat de cadascun dels seus integrants de formar-ne part. No és una herència a la qual hom hagi de donar continuïtat, resignadament i en contra del seu parer, ni tampoc pot ser una obligació, sinó una elecció lliure: es pot triar ser català. No cal haver nascut aquí, com no hi van néixer Jaume I, ni Àngel Guimerà, ni Pep Ventura, ni Raül Romeva. Ni dur un cognom o bé un altre. Ni tan sols residir en territori català, com tants compatriotes que arreu del món no han renunciat a la seva catalanitat originària, la qual han fet compatible amb l’adscripció d’acollida al país on viuen. Ni, als vinguts d’altres indrets, els cal abandonar la identitat amb què van arribar aquí, la seva llengua, la seva cultura, per a ser també catalans i adquirir una nova llengua i una cultura nova: la catalana. Més enllà de disposar d’un territori concret, una estructura econòmica determinada i un sistema propi de partits polítics, una nació és, sobretot, un espai compartit d’interessos materials, de valors reconeguts, de referents comuns i d’emocions col·lectives, tot un univers amb els components del qual els connacionals d’un indret s’identifiquen. Si alguna cosa caracteritza el procés polític actual és que es tracta d’un projecte nacional no essencialista ni ètnic, pensat no tan sols per als nacionalistes, una part de la població, sinó per als nacionals, és a dir, tothom qui, lliurement, en vulgui formar part.

El caràcter cívic de la idea de nació, tan diferent de l’espanyol, li atorga una força integradora extraordinària, ja que és un projecte en moviment, dinàmic, de portes obertes, una identitat projecte, amb intenció de futur, que pot anar incloent les noves aportacions i barrejar-les amb la identitat ja existent, acumulada, i que ve d’un passat de segles. Aquesta circumstància, amb la realitat afegida de ser una societat tradicionalment de barreja, permet dir que estem forjant una identitat nacional catalana molt innovadora i atractiva, que va construint-se, a més, sense un estat propi i amb dos en contra.

Però una certa idea de nació, pretesament progressista, fa incís en una noció de mestissatge força esbiaixada, ja que sembla allunyar-se de tot reconeixement explícit d’una realitat catalana prèvia i acaba reforçant, en silenciar-la, conscientment o no, la substitució del component nacional català per l’espanyol i, de retruc, la llengua catalana per la castellana. Aquesta pràctica és present també en alguns sectors de l’independentisme pragmàtic, entestats a minoritzar l’ús del català no emprant-lo i a substituir-lo pel castellà, públicament. Em sembla d’una irresponsabilitat política enorme, més que res perquè la meva noció de ser d’esquerres més aviat consistia a col·locar-se al costat del feble i oprimit, però no pas a fer la gara-gara al fort i opressor. De la mateixa manera que no és cert que els immigrants espanyols arribessin aquí amb les mans buides, ja que venien amb una llengua i una cultura, no ho és tampoc que la nostra identitat nacional pugui ser qualsevol cosa excepte allò que faci flaire de català. Ni tampoc que és més progressista, cosmopolita i modern el que es vehicula en castellà que en català. Al final, pot resultar que construïm un estat fantàstic, amb plenitud de drets socials, qualitat de vida material i democràcia participativa, però sense cap contingut nacional català. Altrament dit, que caient en el parany etern –“lo catalán, cosa de la burguesía”– acabem aconseguint una independència sense nació, edificada sobre el no-res nacional o, més clarament, sobre la identitat nacional espanyola, és a dir, dos estats espanyols independents, l’un al costat de l’altre. Sincerament, em pensava que això nostre anava de tota una altra cosa...