El nom no fa la cosa

Conservar el passat en la retolació: la “Farmàcia Sagrera” avui és una cafeteria, a “Drogues i Pintures Suñer” hi resideix Oxfam, a “Perfums Torrelles” hi ha Informació Municipal, a la centenària “Agència Gómez” s’hi estableix el Servei Municipal d’Ocupació, a l’“Almacén de Hierros José Puig” hi pots trobar un supermercat, igual com “Novedades Massot fa anys que és Massimo Dutti”... Podríem continuar amb aquesta amalgama de rètols vells que no fan la cosa. No és entenedor que es vulgui conservar l’antic nom d’establiments que fa dècades que ja no existeixen, la majoria dels quals no han deixat cap empremta per perpetuar-ne la memòria. De fet, la gent s’ho mira amb indiferència, i per a les noves generacions no té cap sentit aquelles mencions de negocis desapareguts fa tants anys.

Aquests dies els germans Roca –no cal més presentació– han inaugurat la seva fàbrica de xocolata –retolada “Casa Cacao”, així, en llengua espanyola–, i l’hotel instal·lat a les plantes superiors d’un edifici a la plaça Catalunya. L’èxit ha estat esclatant, i constantment s’hi pot veure circular persones amb la bosseta de la xocolata adquirida, orgulloses d’haver estat de les primeres a aconseguir-ho. La disposició en primer terme de la maquinària per a l’elaboració, des del sofert cacau fins a l’obtenció de la llaminadura predilecta de tanta gent, ha provocat una onada d’entusiasme, com sol ser habitual en tot allò que emprenen els germans Roca.

Han restaurat la façana del vell edifici, si bé de manera que els seus trets característics són pràcticament els mateixos. El resultat és agradable, però hi ha un detall que ens causa perplexitat: al frontal de la façana, a la part alta, tal com ja hi era, han deixat exposada la denominació “Clínica La Esperanza”, nom de l’antic establiment sanitari que va estar instal·lat molts anys en aquell edifici. És una qüestió que pot resultar controvertida, perquè no és el mateix concepte que els establiments mercantils. Una clínica és un lloc on moltes persones han passat els moments més dolorosos de la seva vida, on han sofert molt, on tingueren l’esperança de sobreviure, on maldaren per sortir-ne, i alguns, desgraciadament, ho feren de panxa enlaire. No fotem! És una qüestió seriosa, que no es pot barrejar amb la xocolata ni amb un hotel de luxe, tot i la bona intenció que segurament ha presidit voler-ne conservar memòria. Personalment, hi vam tenir un familiar a qui cada dia vèiem esllanguir-se per la malaltia que finalment el va portar a la mort. Són records profunds que molta gent de segur comparteix. La vida passa, i és millor fer foc nou. Ho diem sense voler pontificar: cadascú pot tenir la seva opinió en aquest fet tal vegada intranscendent.