Perpinyà i diàleg

Tornàvem de Perpinyà de veure cine, i ens costava convèncer els familiars i amics que les pel·lícules de les nostres preferències eren les de contingut “polític” i “social”, igualment prohibides per la censura espanyola, i no les eròtiques. Nosaltres no anàvem a Perpinyà o a Ceret a la babalà sinó guiats, per exemple, per Arnau Olivar, advocat circumspecte, elegant, catòlic practicant molt vinculat a Montserrat, que organitzava en aquests poblacions, i també en alguna altra, sessions que exaltaven l’ecumenisme i la justícia social que els papes del moment defensaven i davant els quals Franco oposava resistència o feia l’orni. En realitat anàvem els dissabtes i diumenges a Perpinyà com qui assisteix a una missa progre o aproximadament kumbayà. De vegades s’infiltrava un nu, però era perquè l’exigia el guió. Els altres cines de Perpinyà i Ceret, els que eren assaltats en massa pels catalans sense sensibilitat social, el nu exigia el guió. Com podíem convèncer els familiars i amics del nostre esperit beatífic? Quan es va estrenar a Perpinyà L’últim tango a París, el convenciment va ser rigorosament impossible. Abans, els restaurants de Perpinyà oferien de postres el tableau de formatges. En podies triar un o dos entre moltes especialitats. Entraven en el preu del menú. Els catalans tanguistes i mantegosos se’ls polien tots. El tableau va desaparèixer dels menús. Jo, de Perpinyà.

Avui molts aniran a Perpinyà i en tornaran per motius polítics. Vam ser uns precursors. S’hi haurà fet present Carles Puigdemont, amb dos exiliats més. L’Estat espanyol els persegueix. En manté de tancats a la presó, i reclama aquests, que se li van escapar. Jo no hauré assistit a l’aplec. Tinc un altre compromís, i el meu mal no vol soroll ni agitacions. El compromís el tinc, fa riure, amb tres amics que havien estat els companys de les anades a Perpinyà a veure cine “social” i “polític”. Ells deuen saber per què no s’apunten a l’expedició. Jo, per molt amic que sigui de Carles Puigdemont i per molt que me l’estimi, no vull tenir tractes amb un acte d’exaltacions personals que fa més profunda la divisió de l’independentisme.

S’ha entaulat aquesta setmana el diàleg a Madrid. Ho celebro. També la petita treva dels partits independentistes. Moment històric de debò: per primer cop el govern de l’Estat parla amb l’independentisme català. Diuen que va per llarg, que vindran moltes altres trobades. Jo ho faria curt: decidir la data i la pregunta del referèndum, inevitable per a les dues parts. Què volen, què volem, els catalans, tots els catalans? No li interessa a l’Estat saber-ho? Si potser té les de guanyar, home... I, si no, un conflicte per sempre, “un pollastre de collons”, que diu el Puigdemont de Perpinyà.