Perpinyà, la capital del nord

No és gens d’estrany el caliu de Perpinyà als catalans del sud. S’ha macerat a còpia d’anys i fets molt diversos. Explicaré els que jo particularment he viscut. Mitjans de setembre de 1974, era a Perpinyà per veure el meu germà Felip –exiliat de poc per fugir de la repressió posterior contra els grups de resistència per evitar primerament l’execució de Salvador Puig Antich, i posteriorment denunciar el seu cruel assassinat–. Fèiem cua en un forn prop de l’ajuntament; un client de mitjana edat, en sentir-nos parlar en català, va fer el comentari: “Espanyols d’en m...”. El dia abans un nen, parlant en francès, tot estranyat tant per la nostra imatge, dos nois joves amb cabell llarg, com per sentir-nos parlar en català, ens havia preguntat si érem “gitanes”. Anys d’obligades trobades familiars de tots a la Catalunya del Nord, l’any 1984 va poder tornar sense por a represàlies, però els amics i contactes han quedat per sempre més.

L’Estat Espanyol encara no formava part de la Unió Europea. En entrar-hi el pas fronterer és res, l’atracció vers el sud, això és els preus, Figueres, Girona, Barcelona, etc. Fa veure a molts nord-catalans que la distància a Barcelona no són 200 quilòmetres. París és a uns 900. Tot coincidint amb contactes amb refugiats de la guerra civil i gent nord-catalans a la UCE (Universitat Catalana d’Estiu) s’instal·len repetidors alegals de TV3 de forma voluntarista (primavera-estiu de 1985). Una connexió que es tallaria aviat, però que havia demostrat la coincidència en molts oblits de l’Estat central tant de París al nord, com de Madrid al sud de Catalunya.

Primavera de 1991, al mateix forn, amb en Joan Pous investigant als Arxius Documentals sobre la Cerdanya durant la postguerra espanyola i la guerra mundial, estàvem inquiets per l’hora, la senyora que atenia digué: “Que passin primer aquests joves catalans que van per feina.”

Primavera de 1992, pocs mesos abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, el centre cultural de Talteüll (Rosselló) em demana de fer una xerrada sobre la història contemporània de Catalunya del Sud. M’adono que hi ha gent que no entén el català, m’ofereixo a fer de traductor de mi mateix, em diuen que no, que la faci en català i que al final faci un resum en francès. El prestigi de Barcelona era absolut, a més a més, havia guanyat la candidatura olímpica a París.

Durant 18 anys els serveis dels afers catalans de l’Ajuntament de Perpinyà feien un dictat per commemorar el decret de Lluís XIV de 2 d’abril de 1700, que prohibia l’ús oficial del català, ho substitueixen per una setmana en defensa de la llengua. A poc a poc la catalanitat tan intensa del nord de Catalunya, amagada sota un predomini abassegador del francès, fa forat a moltes consciències. El cas més evident és la USAP (Unió Esportiva d’Arlequins de Perpinyà) de rugbi. Un equivalent del més que un club del Barça en futbol. Un esclat apassionat de catalanitat cada setmana. D’altra banda, la Bressola, set centres d’ensenyament primari i un de secundari escolaritzen en català. Una iniciativa de Perpinyà.

L’any 2009 en un congrés a la Universitat de Perpinyà sobre França 1936-1946: actituds i compromisos dels exiliats catalans i espanyols, en dir de fer-ho en català em digueren que sí, però que fos molt dúctil amb la realitat seva vers el francès. Grégory Tuban, periodista i historiador presenta a mitjans de l’any 2018 la tesi doctoral sobre els refugiats i el camp de concentració d’Argelers. Soc membre del tribunal, em demanen que ho faci en català.

La història és tossuda: en llibertat les coses i fets naturals reapareixen. No hi ha cap miracle a Perpinyà; és el fet de viure, de ser, de voler ser.