Farandulers

Un actor madrileny, Willy Toledo, havia estat acusat del delicte d’ofensa als sentiments religiosos per haver divulgat frases malsonants relatives a la fe catòlica –més o menys, afirmava cagar-se en Déu i en la idea de la virginitat de la Mare de Déu–, però ara ha estat absolt. La sentència hauria hagut de fer constar, com a principal motiu de l’absolució, que no ofèn qui vol sinó qui pot. I que, amb les seves malgirbades expressions, no haurà aconseguit ni fer riure els descreguts ni fer trontollar les conviccions dels creients. El ressò que ha obtingut aquesta anècdota insignificant demostra un cop més que la faràndula està sobrevalorada. Els acudits d’aquest actor entorn de la teologia dogmàtica són tan irrellevants com l’opinió de l’arxipreste de l’alt Fluvià sobre el mètode Stanislavski; però, per causes que encara no se saben, si hom es fa ric i famós gràcies a l’espectacle, una aura de virtut l’envolta i té el ressò assegurat. Això és propi d’un hàbitat en què els ingressos depenen més de la subvenció que de la taquilla. Res de més lògic que escampar el pensament del qui té la paella pel mànec, perquè en depèn que l’olla continuï bullint. Quan és obvi que excloure la religió cristiana de tots els àmbits, més o menys ràpidament segons la conjuntura, és política d’estat, i política europea, què pot fer un actor per mantenir-se en primer pla? Doncs secundar el govern pel qual treballa i escandalitzar les ànimes pies. Els uns, els còmics, s’hi caguen mentre els altres, els tràgics en el poder, ho sancionen amb el reglament.