opinió
La nefasta herència de Salazar, Papadopoulos i Franco
L'autor analitza els efectes de les dictadures viscudes a Grècia, Portugal i Espanya
Personatges que ni els seus noms voldria recordar. Tres dictadors, tres dictadures tiràniques que van pretendre anul·lar l'home –llibertat, intel·ligència, voluntat– i convertir-lo en autòmat. La societat romandria afectada per molts anys. Fer les coses sota la por, sense motivació. Només amb l'afany de guanyar diners fàcils i ràpids. Especulació, corrupció i baixa productivitat en tots els sectors econòmics i empresarials. Democràcia de baixa qualitat i política econòmica que no és solament dolenta, és pèssima! Pobles arruïnats on els rics ho són cada vegada més, i els pobres, més pobres. Educació de les dictadures: procurar només pels interessos individuals i trepitjar els de la col·lectivitat. El president Kennedy solia dir que les dictadures són incapaces de fer fructificar el gra de la terra. Grècia, Portugal i Espanya en són exemple. Ostentem la mediocritat de ser darrers d'Europa i aquesta és l'herència d'aquests dictadors. I en el cas d'Espanya pitjor quan veiem el que són capaços de fer contra Catalunya el Partido Popular, un TC caducat i la premsa de Madrid: fòbia contra la nació catalana.
Salazar va exercir (1932-1969) com a primer ministre de Portugal. Va institucionalitzar la dictadura que va durar fins al 1974. El 1933 va ser promulgada una nova Constitució com a estructura de l'Estado Novo. Règim antiliberal, antidemocràtic, contrarevolucionari, catòlic, corporatiu i colonialista, inspirat en directrius socials del catolicisme conservador. El govern era responsable, no davant del Parlament sinó davant del president. Els partits van ser prohibits a excepció de la Unió Nacional. Dictadura severa, paternalista, a mans d'un home superat per la dinàmica capitalista de la postguerra, no ho va posar gens fàcil a la industrialització i va mantenir la preponderància dels sectors agraris. Només una petita indústria va romandre lucrativa a causa del miserable nivell salarial, sostenible a causa del fort atur, subcontractació i repressió per part de la PIDE (Policia Internacional i de Defensa de l'Estat) i a legions d'informadors que durant anys van fitxar els seus conciutadans. Fastigosa dictadura i una guerra colonial que va durar fins a la «guerra dels clavells» i que, encara avui, Portugal està pagant molt car.
Papadopoulos. Després de la fugida del rei Constantí (1967), el general Zoitakis va ser designat regent, tot i que Papadopoulos era l'home fort. Suspensió de les garanties sobre els drets humans i opositors, detinguts, torturats i acomiadats de tots els càrrecs públics. La premsa, sotmesa. El país va entrar en el terror i la revolució constant. Atemptat fallit contra Papadopoulos. Limitació de l'autonomia judicial (1969). Deportació d'advocats i procuradors. Des de Suècia, campanya internacional contra el règim militar. Judici i condemna contra Amalia Fleming (1971), vídua del científic britànic. Moció de censura del Consell d'Europa. Expulsió i aïllament de Grècia. Suport dels EUA i de la CIA, a canvi de bases. Grans corporacions nord-americanes ho van dominar tot. Papadopoulos assumeix la regència (1972) i es converteix en el gran dictador. Davant d'un règim tirànic, intent de cop de la Marina (1973) a favor del rei Constantí. Papadopoulos proclama la república. La inflació es desboca i l'economia cau a nivells de país subdesenvolupat. Rebel·lió dels estudiants amb el suport dels treballadors de la construcció. Els tancs entren al campus: 30 morts i més de 1.000 ferits. Cop d'estat del general Ghizikis, cau Papadopoulos. Més repressió. Crisi de Xipre (1974). Els militars reintegren el poder als civils. Depuració de l'exèrcit i la policia. Eleccions generals. Karamanlís –lliberalconservador– obté majoria absoluta. Grècia no s'ha recuperat.
Franco. Cop d'estat, tres anys de guerra, més d'un milió de morts, 40 anys de dictadura i repressió ferotge. Esclafar Catalunya. Forma d'estat i de govern imposada per la força militar d'un sector de l'exèrcit contra el règim democràtic republicà. La dreta contra l'esquerra i des del centre castellanitzador contra tot el que representa la nació catalana. Imposició d'unes classes socials sobre d'altres i forta explotació econòmica de les classes populars i d'una negació permanent de la llibertat política. Posar fi a l'autonomia catalana i a les pretensions polítiques de la classe obrera. Misèria econòmica i moral del país, fomentada per l'aïllament internacional i aguditzada per la dispersió obligada de mitja Espanya a causa de l'exili. El franquisme tingué també a Catalunya grups socials que el van sostenir o consentir. S'havia ofegat el liberalisme i l'empresariat s'havia acostumat a la seguretat, al benefici fàcil i a l'absència absoluta de risc. El treballador, una peça més d'un engranatge capitalista i amb un únic destí: l'atur. Espanya no ho ha superat.