Vull ser l'amo del meu destí

Encapçalo l'article parafrasejant un vers que animava una persona, un polític, que, des de la presó injusta, no es resignava a obeir lleis abjectes i polítiques que semblaven inamovibles. M'ha ajudat aquests darrers dies per pensar, per lluitar contra la resignació.

Perquè aquests darrers dies m'he sentit profundament avergonyit. El govern espanyol, d'esquerres, del mateix partit que demanava el vot útil perquè no tornés «la dreta», ha fet un gir de 180 graus i ha aprovat unes mesures radicalment injustes i agressives contra dependents, pensionistes i treballadors públics, que pocs dies abans negava que aplicaria mai. No els he votat mai i formo part d'una força d'esquerra que sovint és víctima del vot útil cap als socialistes. Però molts ciutadans que aquests dies m'he trobat a l'ajuntament, a l'institut o al carrer em veuen i em fan sentir com a part d'una esquerra que els ha decebut.

Estan decebuts perquè els havien fet creure que hi havia una sortida de la crisi solidària i equitativa on les càrregues es repartirien proporcionalment, i els màxims responsables dels despropòsits serien castigats. Era i és un relat conseqüent en un país i una Europa que es reclamen part d'un estat de dret i garants d'una economia social de mercat.

Quines raons poden portar un govern a malbaratar tanta confiança: la por, la feblesa, la deshonestedat... es fa difícil creure que tots i cadascun dels seus membres tinguin tan poca vergonya. Conec gent socialista ferma i honesta i se'm fa difícil pensar que acceptaran decisions d'aquesta mena sense oposició.

Però els fets són clars, avui i ara aquest govern assumeix obedient unes mesures que interessen els sectors especulatius del mercat financer: sanejar el sistema financer sense costos a les rendes més altes ni assumpció de responsabilitats per als seus gestors, recuperant la centralitat del sistema bancari privat en la distribució de la riquesa –la xifra inicial a Espanya de les aportacions de l'Estat és de 190.000 milions d'euros– mentre que carreguen els costos actuant passivament en la degradació de les condicions de treball i d'ocupació per a justificar després actuacions sobre les rendes del treball i possiblement en el futur desregulant el mercat de treball.

Al meu parer, més enllà de la poca talla d'alguns dirigents polítics del govern, el que s'ha produït és una claudicació a les pressions del pensament neoconservador de fora i d'ací, però el més lamentable és la poca resistència que hi han posat i el discurs justificatiu amb un argument tronat que ho fan pels interessos «d'Espanya».

Les mesures que la comissió europea ha imposat a Grècia i les que el govern Zapatero s'ha autoimposat van en la mateixa direcció que les receptes que l'FMI els anys noranta imposà a les economies llatinoamericanes i a la zona asiàtica, generant patiment i la gana de part de la població, l'empobriment dels treballadors i un elevat augment de la desigualtat social. Aquest determinisme de les polítiques neoconservadores no deixa espai al dubte, i menys a l'alternativa, contradient l'evidència que la crisi que patim ni és lineal ni les seves aplicacions i efectes han de ser suportats com un destí injust però immodificable.

La crisi no es veu com una oportunitat per refundar el model econòmic sinó per mantenir el mateix estil de govern de l'economia, no dirigit des de la política, desvinculat dels reptes mediambientals i reformulant les garanties socials a la baixa, com si no hi hagués una altra opció que confirmar l'essència dels sistema en la seva amoralitat i en la resistència a qualsevol regulació.

Ni tots els economistes cauen en aquest determinisme, ni tots els polítics han de fer deixadesa de la seva primera obligació: servir al bé comú.