La Catalunya del 90%

El president de la Generalitat, Quim Torra, apel·la sovint als grans consensos de la societat catalana tot referint-se a les posicions polítiques que subscriuen més de les tres quartes parts del Parlament. De forma genèrica vindrien a ser la defensa dels drets i llibertats (amb la prioritat d’aconseguir la llibertat dels condemnats pel procés), la desjudicialització de la política (o la fi del que es considera una persecució judicial) i una sortida democràtica al conflicte entre Catalunya i Espanya (que inclou el dret d’autodeterminació i no renuncia a la celebració d’un referèndum).

L’aparent coincidència en els objectius no garanteix que hi hagi una mateixa manera de veure com aconseguir-los. Per posar un exemple, només cal comprovar les profundes desavinences entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana sobre la mesa de diàleg, que deixen clar que fins i tot quan s’arriba a un acord sobre l’enunciat general això no garanteix una interpretació compartida i menys encara una coincidència sobre la seva concreció. I si les distàncies són grans entre els partits independentistes que foment part del govern, encara ho són més en el difús univers de l’anomenat sobiranisme sobre, entre altres qüestions, com s’hauria d’exercir el dret a decidir. El debat sobre la unilateralitat genera tensions en part de l’independentisme, però a més és conegut que els comuns sempre han defensat una posició diferent sobre un referèndum que entenen que hauria de ser fruit d’un acord. En tot cas seria una manera d’exercir el dret a decidir, però la reivindicació ha quedat al calaix des de l’entrada d’Unides Podem al govern d’Espanya.

La fotografia política en termes dels partits és difusa i mutant, tant per l’adaptació als canvis continus com per la seqüència de les eleccions. Però encara hi ha una distància més gran entre l’aritmètica parlamentària i l’opinió expressada pels ciutadans. Preguntats pel Centre d’Estudis d’Opinió el 80% dels catalans considera que la via del diàleg és l’adequada per solucionar el conflicte. Entre aquests el 42% creu que la negociació s’ha de fer sense condicions, però també hi ha un 38% que considera que el que s’acordi ha d’estar dins del marc de la Constitució Espanyola. La realitat és complexa.

D’una manera o una altra tothom s’atribueix a si mateix que forma part de l’espai de consens. El mateix president del govern d’Espanya, Pedro Sánchez, fa la seva pròpia apel·lació a la Catalunya del 80%. De fet, ell va una mica més enllà, en termes estrictament quantitatius, quan demana que l’acord que ha de sortir de la negociació de la mesa de diàleg i que el govern espanyol s’ha compromès a referendar a les urnes tingui el mateix suport que va aconseguir l’Estatut de Sau l’any 1979. O sigui, que s’acosti al 90% del suport. Aquest és un percentatge proper a la unanimitat que només va aconseguir la votació de la Constitució Espanyola un any abans, quan va rebre el 90,5% dels vots favorables a Catalunya.

Als crítics amb el pacte constitucional no els agrada recordar el suport que va rebre la Constitució a les urnes. En vista dels resultats dels últims quaranta anys no hi ha prou motius per mitificar el passat i encara menys per demonitzar-lo des d’una visió presentista. Seria un error tan gran com evitar l’esperit crític sobre el moment actual i analitzar-lo pensant que la realitat d’avui serà immutable, quan tenim la constatació de quant poden arribar a canviar les coses.

Avui es pot arribar a concloure de forma raonable que de la mateixa manera que la Catalunya del 90% va fonamentar els seus avenços i progressos en la capacitat de transaccionar i assumint que calia fer renúncies, la del 80% té l’oportunitat de fer avançar els seus consensos fent el mateix. Aquest és un sacrifici que només és assumible des de la consciència que, veritablement, s’està en un moment històric en què les decisions que es prenguin acabaran condicionant les properes generacions. I en tot cas no té cap sentit si el que es prioritza és la pugna per guanyar posicions partidistes.