La invisibilitat també és un dret de les dones

No hauria de ser aquí, però hi soc perquè la celebració del Dia de les Dones em concedeix el privilegi d’una visibilitat programada. Després, passat el guirigall autocommemoratiu, les senyoretes podran tornar a les seves habitacions. Que no se’m malinterpreti: em sento agraïda per la invitació, però no puc evitar, al mateix temps, una sensació d’incomoditat, de ser en un lloc on no tinc gaire clar que vulgui estar i que m’han assignat pel simple fet que soc una dona, i no un hàmster, mentre no es demostri el contrari. Ben mirat, una menopàusica com jo fa temps que ja no és ben bé una dona, sinó una pansa seca, segons els vigents estàndards de feminitat, que promocionen els cossos espigats, aguerrits i fèrtils, i deixa els altres excavant la seva pròpia tomba. Tot i que escoltant determinats eslògans del 8-M m’he arribat a fer la il·lusió que torno a ovular, de tan motivadors que els trobo, la veritat és que la invisibilitat no em sembla tan mala cosa. Posar-te sempre de manifest, empoderar-te com es diu ara, i haver de demostrar tothora que ets un exemplar modèlic de guerrillera insubmisa, compromesa i capaç, et deixa rebentada al final del dia. Els dos individus mascles amb qui convisc, al cap de deu anys d’instrucció metòdica, han après a fer dues coses: abaixar la tapa del vàter i retirar el plat de taula. Aquesta és tota la contribució que hauran fet a la causa feminista. Per què a nosaltres, en canvi, se’ns exigeix molt més? I si no tens ànims de ser valenta i influent, i si se te’n fum ser la millor o la primera o la que més, i si no et dona la gana de manar a ningú? Encara resultarà que sí, que soc un hàmster.