Confrontació i dissuasió

“Si el pitjor arriba i la meitat de la humanitat mor, l’altra meitat sobreviurà, l’imperialisme serà arrencat d’arrel i el món esdevindrà socialista.” Mao, Moscou 1957, en plena Guerra Freda. El poder econòmic de la Xina ha crescut en els últims trenta anys, des que Deng Xiaobing va introduir l’economia de mercat, “un país, dos sistemes”, de l’1% al 15% del PIB mundial. La Xina no ha estat en guerra des del 1979. Del 2000 al 2018 ha donat suport a 182 resolucions, de les 190 d’aprovades, del Consell de Seguretat de l’ONU. S’ha adherit a totes les resolucions de no-intervenció respecte a la sobirania i integritat territorial dels estats.

NINGÚ podia imaginar que un estat comunista decidit a fer la revolució mundial es convertiria en un suport quasi incondicional de l’estabilitat internacional i l’statu quo. El canvi s’ha produït per la via del pragmatisme més radical mai exercit en política, l’eliminació de la ideologia en raó del benefici econòmic i l’enfortiment del poder de l’Estat. El creixement ha estat degut a la introducció de l’economia de mercat, a un alt nivell d’estalvi i a un increment espectacular de la productivitat. L’economia xinesa s’ha obert com cap altra, malgrat certes limitacions, a la inversió estrangera.

La crítica més estesa i justificada a la Xina ha estat la manca de seguretat de la propietat intel·lectual, jugada en favor propi a canvi d’obrir el seu mercat. La Xina ha creat un tribunal per a la protecció de la propietat intel·lectual. El 2015, de 63 apel·lacions d’empreses estrangeres contra empreses xineses públiques i privades, totes han estat guanyades per aquelles. L’empresa que més patents ha registrat al món el 2018 ha estat l’empresa xinesa de telecomunicacions Huawei. Però la Xina no és una democràcia. Les persecucions de la població uigur a Xingiang, la revolta dels estudiants contra el dret d’extradició automàtic a Hong Kong, l’enfrontament contra Taiwan i l’ocupació militar del Tibet, en són demostracions palpables. L’imperi central protegeix la seva centralitat.

La política dels EUA en relació amb la Xina ha estat un equilibri entre la confrontació i la dissuasió, és a dir, la demostració indirecta a la Xina que l’enfrontament tindria per a ells conseqüències pitjors que la col·laboració econòmica. L’impuls indirecte dels EUA al programa atòmic de l’Índia i el Pakistan és una demostració d’aquesta política. Quan es van produir casos d’espionatge i violació de la ciberseguretat durant la presidència d’Obama, la restricció d’exportació de pneumàtics de la Xina als EUA va costar a aquests 1 milió de dòlars per lloc de treball protegit. La confrontació és un camí insostenible i econòmicament desfavorable.

Com menciona Fareed Zakaria en un treball recent al Foreign Affairs, malgrat aquestes evidències hi ha un corrent d’opinió a l’administració de Trump que sosté que la política en relació amb la Xina hauria de ser d’oberta confrontació perquè la política actual no ha afectat el creixement intern xinès ni el seu comportament exterior, i la Xina és la major amenaça a la política mundial dels EUA perquè “el Partit Comunista xinès és marxista leninista i està focalitzat en l’enfrontament obert i en la dominació internacional”. És la teoria, falsa teoria, de la “llarga marató de la Xina per la dominació mundial” que defensa el “falcó” M. Pillsbury. És una via que, malgrat la “gesticulació” populista –el 60% de la població dels EUA considera la Xina un perill–, és inviable per cost econòmic directe, desplegament militar, i sobretot indirecte, dany a la globalització de l’economia. La política de protecció desplegada pels EUA, hedging strategy, no es pot negar que ha produït beneficis palpables no posats en qüestió per “l’amenaça de riscos potencials” teòrics, que no pas pràctics.

La denúncia que el poder militar desplegat per la Xina demostra una voluntat imperialista no resisteix la comparació respecte de la política desplegada pels EUA en relació amb Amèrica al segle XIX, quan els Estats Units eren un poder emergent com ho és ara la Xina. No hi ha avui, ni és probable que hi hagi en el futur, un Monroe xinès, “Amèrica per als americans”. La política de l’administració de Trump respecte de la Xina és incoherent. En comerç, la política es vol integracionista, es pretén que la Xina compri més als EUA i que el comerç bilateral augmenti. S’incrementaria la interdependència i seria contradictori respecte de la confrontació avalada pel populisme, que Trump impulsa. En tecnologia, la política es vol desintegracionista, trencar els vincles entre els EUA i la Xina i pretendre que el món occidental faci el mateix. Les dues coses simultàniament és impossible.

Un vell adagi diu que no es pot xuclar i bufar al mateix temps. Pel president Trump, l’evidència no és rellevant si es pot explicar un relat que malgrat ser fals resulti agradable de sentir per a un grup de població que no es distingeix per la seva capacitat d’utilitzar la racionalitat.