Fundadors clàssics

Raül Gar­ri­ga­sait acaba de publi­car un lli­bre fas­ci­nant: Els fun­da­dors. Una història d’ambició, clàssics i poder (Ara Lli­bres). En aquest assaig, Gar­ri­ga­sait explica la història de la cre­ació de la Fun­dació Ber­nat Metge als anys vint del segle pas­sat, quan Fran­cesc Cambó, Joan Estel­rich i Car­les Riba van empren­dre l’aven­tura colos­sal de tra­duir els clàssics grecs i lla­tins al català.

Per enten­dre la inter­venció de Gar­ri­ga­sait, és útil com­pa­rar-la amb l’anàlisi de la ide­o­lo­gia del nou­cen­tisme. El clas­si­cisme del nou­cen­tisme, ja arti­cu­lat per Eugeni d’Ors a prin­ci­pis de segle, tenia dos objec­tius prin­ci­pals. En pri­mer lloc, volia crear un ima­gi­nari que iden­ti­fiqués la cul­tura cata­lana amb el Medi­ter­rani, el mar de l’huma­nisme i les ciu­tats estat, i així dis­tan­ciar-la de l’ima­gi­nari cas­tellà con­ce­but per la “gene­ración del 98”. Tots dos ima­gi­na­ris res­po­nien al trauma de la pèrdua de l’imperi colo­nial, però si els intel·lec­tu­als cas­te­llans volien recu­pe­rar l’espi­ri­tu­a­li­tat i la sen­zi­llesa de la natu­ra­lesa (com en aquell “olmo seco” amb el “tronco car­co­mido y pol­vo­ri­ento” de Mac­hado), els cata­lans, en canvi, bus­ca­ven la rege­ne­ració apel·lant al comerç, la urba­ni­tat i la vida civil.

El segon objec­tiu era cons­truir l’ideal d’una Cata­lu­nya civi­lit­zada en què els con­flic­tes es pogues­sin resol­dre urba­na­ment, tal com explica D’Ors a la glosa Urba­ni­tat, on s’emmi­ra­lla amb Angla­terra i des­criu un acci­dent de cotxe en què no hi ha hagut crits ni bara­lles sinó només el pro­ce­di­ment del muni­ci­pal que fa l’ates­tat. Aquest clas­si­cisme, doncs, s’ha inter­pre­tat com una ide­o­lo­gia bur­gesa per cana­lit­zar la lluita de clas­ses cap a una nego­ci­ació orde­nada i no vio­lenta.

Ara bé, Gar­ri­ga­sait mos­tra que els clàssics de la Ber­nat Metge han aca­bat trans­cen­dint aques­tes impli­ca­ci­ons ori­gi­nals i les dis­pu­tes per­so­nals que se’n deri­va­ven, inclo­ent-hi les ten­si­ons entre Cambó, Estel­rich i Riba. Gar­ri­ga­sait pro­jecta el clas­si­cisme més enllà del nou­cen­tisme per expli­car que els clàssics con­ti­nuen defi­nint les essències dels nos­tres con­flic­tes polítics. Sim­pli­fi­cant molt, podríem dir que Grècia es fa la pre­gunta sobre la fun­dació de la república i la subs­ti­tució dels cicles de ven­jança per la justícia legal, amb els efec­tes tràgics que això genera. Roma, en canvi, repre­senta la pre­gunta per la con­so­li­dació i dis­tri­bució del poder repu­blicà i la seva fusió con­tra­dictòria amb el poder impe­rial. Si Grècia pre­gunta què és la polis, Roma legisla com es manté el poder. No cal dir que, per a la gent que desit­gem una república cata­lana, aques­tes qüesti­ons són molt més relle­vants que no pas qual­se­vol dels debats tedi­o­sos sobre esquerra i dreta o sobre no sé què d’una taula de diàleg.