Keep calm
La revolució dels rics
Des de bon començament, hi ha qui ha volgut associar el procés independentista a una qüestió d’insolidaritat, a un projecte d’una comunicat suposadament rica (la catalana) que es rebel·la contra altres comunitats suposadament pobres (s’entén que tota la resta); i que, en un àmbit interior, estaria liderat pels sectors més benestars de la nostra societat, amb la inhibició o l’oposició de les classes menys afavorides. Trobem un munt d’exemples d’aquest tipus d’anàlisis, des del voluminós llibre de Thomas Piketty, en què defensa que el suport a la independència prové, “de manera espectacular (...), de les rendes més altes”; fins a un article recent de l’escriptor Javier Cercas, en qual, a partir de la primacia del mòbil econòmic, afirma que la revolució dels somriures és, en realitat, la revolució dels rics.
La correlació resulta tan absurda com inconsistent. En primer lloc, perquè els rics són, per definició, poc amants de les ruptures i les revolucions. Ja ho proclamava el conservador Manuel Duran i Bas, el 1866, des del Congrés: “Si la revolució esclata, ara o en qualsevol moment, preferiria caure al costat del govern que no pas afavorir-la.” I així ha estat al llarg de la història, quan han esclatat revolucions on s’ha imposat la reacció: el 1868, el 1875, el 1909, el 1917, el 1923, el 1931, el 1936... Sempre que ha estat necessari escollir entre el país o la butxaca, els rics han optat per aquesta darrera. Hem de suposar, altrament, que quan hom parla dels rics d’avui dia no es deu referir als empresaris del Círculo Ecuestre que van esbrocar el president del Parlament o als directius que van decidir traslladar la seu social de les seves empreses a Madrid, ni tampoc als dirigents de CaixaBank o el Banc de Sabadell, per citar alguns exemples de fervents defensors del procés.
Recórrer als tòpics per desprestigiar un moviment, sigui el que sigui, pot ser un recurs literari més o menys enginyós; però es desmunta de dalt a baix quan es contrasta amb la realitat.