Intentar fer vida normal

Em declaro sobrepassat per tot això del virus. Ja fa setmanes que penso que tots plegats –mitjans de comunicació inclosos– n’estem fent un gra massa amb les alertes. I que la histèria està guanyant terreny a la racionalitat. Ni soc expert ni hi entenc més que qualsevol altra persona. Però les imatges de supermercats amb lleixes buides de productes d’alimentació bàsics –encara ningú m’ha sabut explicar la fal·lera per comprar paper de vàter– semblarien anticipar una catàstrofe de proporcions èpiques. Però més enllà de la imatge impactant, el que sobta és com de poc madura és la societat per escoltar les recomanacions dels experts. Els que sí que hi entenen.

No fer activitats massives, com ha decretat el govern, té un component lògic. Sense aglomeracions, el risc disminueix. Però decisions com aquestes fan que els que no hi entenem ens fem preguntes. Per què no es pot fer una cursa popular a l’aire lliure amb més de mil persones però, en canvi, no passa res perquè en un sol vagó del metro de Barcelona hi hagi més d’un centenar de persones apinyades? En aquelles hores punta que el servei va carregat a més no poder i que, vulguis o no vulguis, has d’olorar les pudors del que tens al costat perquè no s’hi cap? I aquest mateix exemple seria aplicable a moltes altres situacions de la vida quotidiana. De situacions contradictòries, el ciutadà del carrer en troba moltes. Com el fet que els avis siguin la població més sensible a agafar la malaltia i es tanquin casals o residències, però, en canvi, també es clausurin escoles i enviïn la mainada cap a casa. Cap a casa dels avis, perquè la majoria de pares treballen i no poden teletreballar. Però els efectes sobre les empreses, sobretot les petites i mitjanes, comença a passar una factura que pot acabar sent massa gran. I entre tots plegats hauríem de posar-hi una mica de seny, mirar de no tenir conductes de risc i, mentre no es demostri el contrari, intentar fer vida normal.