Keep calm
Des de dins del perímetre
Escric aquest article des del cor del perímetre de confinament de la ciutat d’Igualada, la ciutat amb més persones infectades pel Covid-19 del país. Diuen que les persones reaccionem de manera imprevisible quan ens trobem en situacions límit, que l’estrès, la por, l’estat de xoc ens porten a prendre decisions que s’escapen del sentit comú. Algunes són decisions heroiques: només cal veure la feina titànica que fan els professionals de l’Hospital d’Igualada, fent front a l’emergència des de la primera línia de front, sense mirar el rellotge, treballant amb pocs recursos i suplint la feina dels companys infectats o confinats.
I ho pensava dijous a la nit quan l’anunci del tancament de la conca d’Òdena va fer que les famílies activéssim totes les alarmes: fills que estudien a Barcelona i que no havien tornat a casa, igualadines embarassades que tenen el ginecòleg de referència fora de la ciutat, famílies partides per la línia del perímetre, whatsapps que no paren –“Castellolí queda dins o fora?”, “Teniu símptomes?”, “Si no puc sortir per anar a treballar perdré la feina!”, “Podran entrar els transportistes?”–, la temptació d’alguns de fer les maletes per anar a viure a la segona residència o a casa d’uns amics i alhora la mala consciència perquè “aquí ho enganxarem tots però almenys no ho escampem a fora”. Acceptar que som zona zero i que ens hem de sacrificar pel bé de la resta. Decidir quedar-nos per responsabilitat i civisme. Decisions que mai havíem pensat que hauríem de prendre.
I en aquest estat de xoc veure en directe per la televisió la consellera igualadina Alba Vergés adreçant-se a la seva família confinada dins del perímetre va ser una manera de reconciliar-nos amb els nostres governants, de saber que no són robots i que per ells no som només una xifra, que són conscients que les mesures imposades són draconianes, que si es fa és perquè cal fer-ho. I que, per tant, ho farem.