L’hora de dinar

A Memòries, Josep M. de Sagarra explica que el seu amic i mentor Josep Pijoan, arquitecte, historiador de l’art, quàquer i moltes altres coses, va passar tanta gana en el temps que va viure a Roma esperant del govern espanyol una subvenció que no arribava, que a l’hora de dinar es presentava per les cases de gent que més o menys coneixia amb el pretext d’una conversa o una gestió però amb l’esperança que el convidessin a taula. De vegades l’estratagema funcionava i d’altres el pobre Pijoan havia d’anar a pidolar una sopa, un riscaldo, en diu Sagarra, a qualsevol lloc.

Els pijoans de l’hora de dinar, gorristes o no, s’introdueixen ara a les cases per via telefònica. Si portem tot el dia el mòbil a sobre, si la nostra disposició a atendre’l en qualsevol moment i circumstància és total, ¿per quin motiu els timbres s’activen amb més intensitat al moment del migdia de posar-nos a taula? Tinc mòbil. Senzill, no fa res, però en tinc. També disposo d’un telèfon fix. A casa hi ha altres mòbils: tants caps, tants barrets. Entre la una del migdia i cap allà dos quarts de tres entren tots en acció simultània i frenètica. No l’agafo mai. Ni el fix ni el mòbil. Ni que vegi que em truca el papa de Roma, ja que érem a la ciutat per on Pijoan deambulava. El dinar per a mi és més sagrat que el pa espiritual que serveixen al Vaticà. Ja tornaran a trucar o els trucaré jo més tard, si ells tant tenen a dir-me i tanta curiositat tinc jo.

És la inèrcia, és clar. Abans dels mòbils, quan es van imposar els telèfons a les cases i la gent dinava al seu domicili, els que telefonaven estaven segurs que a aquella hora trobarien el cap de família i la família sencera amb molta més seguretat que a mig matí o a mitja tarda. Semblaria que els mòbils i el fet que molta gent dini a fora haurien alterat la tendència, però les inèrcies són molt resistents i insensibles al pas del temps i al canvi de costums. Durant anys no vaig dinar mai a casa. Ignoro el comportament del fix en aquell període. Ara, com que estic jubilat, hi faig tots els àpats. Al migdia, la irrupció telefònica no falla mai.

Em sap una mica de greu, la veritat. No pels amics que truquen, que ja haurien de saber que no estic a aquella hora per ningú, sinó per aquelles veuetes de nois i noies molt joves que sembla que truquin de la Patagònia, o des d’un barri qualsevol de la Lima més marginal. Em diuen pel nom com si ens coneguéssim de tota la vida. Em volen fer canviar de companyia telefònica, em parlen de gangues econòmics, d’avantatges que no m’interessen ni vull sentir. O penjo a mitja conversa, o no despenjo per molt que el timbre insisteixi. En un cas o en un altre, a què els condemno? La comissió que puguin cobrar no la cobraran. El riscaldo és l’alternativa.