Obediència civil

Entre els exercicis que detalla Roger-Pol Droit a 101 experiències de filosofia quotidiana, n’hi ha molts de pertinents per a aquests dies de confinament. Per exemple, cridar-se a si mateix, buscar el jo en va, endreçar una habitació, caminar a les fosques, considerar la humanitat com un error. Començo per aquest últim, perquè ara mateix la possibilitat que no siguem sinó un accident planetari, un còdol esgarriat en la nit celeste, guanya força d’hora en hora. “Desfes-te de tot allò que doni un sentit qualsevol a l’existència”, proposa el filòsof per emprendre aquesta reflexió sobre la banalitat de l’espècie, al final de la qual, diu, obtindràs un efecte tònic. Si li restes meravella i bondat, certament, no en queda més que la cara absurda i violenta, efímera i insensata, però no és per l’esclat sublim que de sobte destaca en aquest rerefons sense sentit, que redimiries la vida humana; no és per la seva capacitat de crear, mentre guerrejava, sotmetia i massacrava, una simfonia perfecta, un quadre inoblidable, unes catedrals glorioses, com suggereix Droit, sinó per gestes molt més insignificants, totes sorgides del mateix tou de què som fets com a espècie, aquest substrat tremolós que ens suplica desesperadament que mantinguem el contacte amb els altres, que no ens quedem sols, com si per lliure correguéssim el perill d’anar engrunant la roca ja prou precària d’on procedim. Sospito que Roger-Pol Droit devia escriure els seus divertiments filosòfics en temps feliços, perquè avui no cal recórrer a la imaginació per desfer-nos de tot el que dona “un sentit qualsevol a l’existència”. El decret de confinament ja ho ha eradicat per nosaltres.

La bellesa d’una pintura o les ensenyances d’un llibre no em consolen de la privació de quedar amb un amic o d’abstenir-me d’abraçar la meva mare, ni de la prohibició de circular lliurement, a menys que sigui per proveir-me d’aliments, com en les primitives societats caçadores recol·lectores. Per més que, en l’estat d’excepció present, estiguin proliferant tot de plataformes profilàctiques per submergir-nos en un viure ociós i solitari, en què només és permesa la intercomunicació a base d’algoritmes, sento una feridora enyorança dels altres, aquests congèneres que de sobte m’han obligat a considerar com a gent hostil i contaminant. Per dulcificar-nos l’aïllament, les consignes oficials ens ho plantegen com un acte d’amor: ens sacrifiquem pels vulnerables. I funciona. Amb una submissió no assolida ni pels règims més tirànics, ens hem tancat a casa en massa, temorencs i desconfiats, per tal d’acatar l’“obediència civil” que legitima el govern a decidir sobre el nostre destí. Si ens en sortim, serà més arruïnats del que ja estàvem, i potser bastant menys humans.