Com els crancs (1)

Malauradament l’Església romana fa més passos enrere que endavant. Els que ja tenim una certa edat ho podem constatar, perquè recordem amb nostàlgia aquells anys seixanta del segle passat en els quals el papa Roncalli trencava el cerimonial monòton, anunciant urbi et orbi el Concili Vaticà II, del qual s’esperava la renovació i adequació de tota l’estructura eclesiàstica, amb aquell gràfic obrir portes i finestres per tal que l’aire putrefacte es purifiqués i fos respirable. S’esperava una prometedora neteja del llast acumulat durant segles en l’estructura eclesial, un nou paradigma doctrinal i cristològic, com de renovació dràstic de la litúrgia i del mateix missatge doctrinal de l’Església per fer-lo més entenedor i apropiat als nous temps. En definitiva, una inculturació imprescindible i sempre necessària en tot moment i en tota institució.

L’esperança va durar poc, ja que el pontificat de Joan XXIII va se molt curt i l’herència de la doctrina del Vaticà II fou arraconada durant els pontificats de Wojtyla i Ratzinger. Va succeir al papa Roncalli el cardenal Montini amb el nom de Pau VI, un papa que potser perquè s’esperava molt del seu tarannà obert, o potser perquè tothom desitjava que fos el punt i seguit del seu antecessor, el cas és que va ser un bon papa, sense aconseguir l’espectacularitat que se n’esperava. El seu successor, el cardenal Luciani, patriarca de Venècia, papa Joan Pau I, anomenat el papa del somriure, fou una altra esperança frustrada que no va tenir temps de portar a terme les optimistes reformes que havia anunciat, ja que al cap de trenta-tres dies de ser elegit papa, va morir –oficialment– d’infart. Hi han indicis, però, que fou subtilment assassinat, subministrant-li una medicació d’efecte contrari a la prescrita pel seu metge personal. Dissortadament no s’ha pogut demostrar, perquè el seu successor no va autoritzar que se li fes l’autòpsia (?)

Amb el papa Wojtyla s’inicia el retrocés i la regressió no només democràtica, sinó fonamentalment teològica, cristològica i doctrinal i s’accentua de nou l’esperpèntica parafernàlia vaticana. Ell i el seu successor, Ratzinger, l’home amb més poder al Vaticà, foren els artífexs del retrocés, amb 27 anys de pontificat el primer i 8 el segon, que si no hagués abdicat (segons diuen per por de ser assassinat), ara el pontificat de l’actual papa emèrit Benet XVI ja seria de 23 anys... En el conclave del 2005 es va elegir papa el jesuïta Bergoglio amb el nom de Francesc. El papa argentí retorna de nou l’esperança a l’Església, pel seu tarannà obert, la seva naturalitat i senzillesa, però potser, de manera molt especial, pel seu modus operandi i la seva concepció no dogmàtica i sí evangèlica del seu càrrec bàsicament apostòlic.