Parafernàlies estúpides

Si ens lle­gim el comu­ni­cat con­junt del govern espa­nyol i dels governs autonòmics que el pre­si­dent Quim Torra no va voler subs­criure, podrem com­pro­var que no té ni suc ni bruc; que és un d’aquests tex­tos que es redac­ten per dis­fres­sar de rellevància una reunió intrans­cen­dent; un comu­ni­cat ela­bo­rat per un cosi­dor de parau­les que no té cap més alter­na­tiva que arti­cu­lar for­mal­ment un seguit d’obvi­e­tats i de for­ma­lis­mes dialèctics, rema­tats amb eslògans empes­cats pels rumi­a­dors de La Mon­cloa.

Subs­criure’l, doncs, no com­porta cap altre com­promís que afe­gir-se a la bana­li­tat, i no fer-ho tam­poc aporta res més que zitzània a un ter­reny ado­bat per fer-la créixer. Per això, no s’explica que el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya no hi hagi acce­dit i que la indig­nació pro­vo­cada per la manca de tacte, d’opor­tu­ni­tat i d’eficàcia del govern espa­nyol l’hagi empès a un dels seus cops de caràcter impro­duc­tius, per més car­re­gats de raó que siguin.

Perquè la indig­nació de Quim Torra és fona­men­tada. L’exe­cu­tiu de Pedro Sánchez s’ha des­per­tat tard, tre­ba­lla amb len­ti­tud i prova de tapar forats amb ges­ti­cu­la­ci­ons i para­fernàlies estúpides com les al·lusi­ons a superar diferències polítiques i ter­ri­to­ri­als, a la mobi­lit­zació de l’exèrcit o l’assumpció de com­petències de les poli­cies autonòmiques. Es pot enten­dre que imposi cri­te­ris d’uni­tat després del des­ga­vell vis­cut a la comu­ni­tat de Madrid o de les temp­ta­ci­ons d’altres comu­ni­tats autònomes de man­te­nir l’acti­vi­tat esco­lar o les fes­tes popu­lars. Però a l’hora d’apli­car mesu­res faria bé d’escol­tar i d’imi­tar els qui, com Cata­lu­nya, li van pel davant i no mal­dar per inven­tar-ne de noves al ritme lent i des­es­pe­rant de les agen­des fun­ci­o­na­ri­als dels minis­te­ris espa­nyols.