Pandèmia

En primer lloc permeteu-me que parli un moment del que s’entén per pandèmia per així tenir-ho clar. No es declara una pandèmia pel nombre de morts, ni per l’extensió territorial, perquè al càncer, que provoca moltes morts i està estès per tot el món, no se l’anomena pandèmia, ni tampoc ho és la grip. Per ser una pandèmia ha de complir bàsicament dues característiques: gran potencial d’infecció i un alt grau i rapidesa d’expansió geogràfica. I, com hem vist, la Covid-19 compleix perfectament aquestes dues propietats.

Inversemblant i sorprenent és veure com, en aquesta societat del coneixement i de la comunicació global, alguns governs han perdut i encara estan perdent un temps preciós per prendre les mesures apropiades a la gravetat d’aquesta pandèmia, i hom sospita que en aquesta lentitud, per més que es vulgui justificar, hi ha una incapacitat de lideratge condicionada pel cost social i econòmic que ben segur tindrà combatre-la.

Les crisis d’aquesta envergadura poden canviar fins i tot governs i règims, i també serà una prova de foc per a la UE, on, de moment, sembla fer aigües la coordinació de les mesures que fins ara eren sagrades. La segona prova serà amb la resposta que es doni a la crisi econòmica i les mesures per minimitzar-ne els estralls socials i empresarials. Suposo que haurem après dels errors del passat, que han costat tants sacrificis, i no tornarem a fer una segona versió de l’austeritat que va provocar que moltes empreses viables fessin fallida, la qual cosa va generar un gran atur i una llarga crisi.

Hem de tenir clar que el cost econòmic, fins i tot fent les coses bé, serà altíssim, i haurem d’estar disposats a pagar-lo per sostenir un llarg temps empreses, autònoms i sectors que de cop han vist que havien de tancar portes com a mesura necessària i imprescindible per atacar l’expansió vírica.

Es nota clarament que les autoritats espanyoles prenen decisions darrere dels esdeveniments, i fer seguidisme davant d’un problema tan gran i dinàmic sempre és arribar tard. I una vegada passat aquest vendaval i quan hàgim superat el període d’atordiment que tots tenim ara, no tinguem cap dubte que s’analitzaran tots aquests comportaments i sabrem quines persones han estat les responsables de la pèrdua d’un temps preciós.

Aquesta crisi ha arribat just en un moment de gran debilitat de l’Estat espanyol i del règim del 78 i, conscients d’aquesta i de les possibles repercussions que podrà tenir, la reacció de Pedro Sánchez ha estat fulminant: un 155 generalitzat a tot l’Estat, crear un govern únic i treure l’exèrcit al carrer. Hi haurà temps per analitzar aquestes mesures, però el missatge que s’intenta transmetre és que l’Estat de les autonomies no serveix per als moments de crisi greu i només la unitat d’Espanya i l’exèrcit en són el garants. Res a veure amb l’Alemanya federal! És evident que quan a les rodes de premsa surten dos generals es demostra el retrocés i el deteriorament democràtic existent, que ens recorda el temps del NO-DO. I ara s’hi ha unit la greu crisi de la corona, amb un desprestigi descomunal que difícilment pot ser reversible per més propaganda i cants patriòtics que li dediquin tots els espanyolistes.

Sincerament, no veig que l’exèrcit passejant pels carrers pugui ser un tranquil·litzant social i sí que ho és molt aquest assaig que dilluns passat es va iniciar a Can Ruti, a Badalona, per reduir el contagi del coronavirus, dirigit pel doctor Oriol Mitjà, de l’Institut de Recerca Germans Trias, i potser d’aquí a vint-i-un dies en tinguem alguns resultats, que tot apunta que podrien ser molt esperançadors.

D’aquesta crisi, no en tinc cap dubte que en sortirem, però en sortirem molt debilitats econòmica i políticament. Nosaltres ja haurem vist que el famós Estat de les autotomies és una enganyifa i que guanya el fervor patriòtic de la unitat espanyola. Els atacs de tot l’espanyolisme al president Torra per haver criticat el pla de Pedro Sánchez perquè era massa tou i els aplaudiments a l’exèrcit ens demostren que l’Espanya actual torna a ser en blanc i negre.