L’endemà, si n’hi ha

Si demà no acaba tot, i un bon dia es recupera una certa normalitat, moltes

coses hauran passat a la història. La visió idíl·lica de la globalització, per exemple; que, com tot a la vida, té coses bones i dolentes. Per una banda, les malalties contagioses poden abastar el món sencer; per una altra, també els remeis poden viatjar més ràpid. Elemental; però és que fins ara només ens volien fer veure les hipotètiques bondats, i qui en dubtava es convertia en un empestat social. Doncs bé, les fronteres deixaran de ser un inconvenient a abolir i tornaran a ser vistes com un bé a defensar; la possibilitat de tancar-les ràpidament davant de qualsevol amenaça, humana o vírica, entrarà a formar part de les polítiques socials. El recurs a l’exèrcit superarà la reticència que encara desperta en llocs de despistament general, fins a tal punt que, si no existís, l’hauríem d’inventar. Per extensió, es tornaran a valorar les virtuts de la disciplina i l’autocontrol en el conjunt de la població. Les prioritats de la inversió pública seran revisades atentament, i augmentarà la preferència per les qüestions sanitàries i científiques; primer el pa, i molt després el circ —entenent per pa, també les medecines, la higiene, la seguretat, el transport i la bona informació—. Els xerrapetes de les teràpies alternatives i altres ciències ocultes ja han estat prou silenciats per exigències de la realitat, ara falta també que callin els polítics que no tenen res millor a fer que acudits dolents sobre la salut dels altres, potser des de la convicció d’haver assolit ja la immortalitat.