Tot el nostre agraïment i més

Poc abans de començar el confinament vaig veure una pel·lícula tot just estrenada (i ara, com en el cas de la resta, invisible a les sales de cinema fins no sabem quan) entre nosaltres, Sauver ou périr/Salvar o morir, sobre un bomber orgullosament entregat al seu ofici que, salvant un company atrapat en un incendi, es fa unes cremades d’una gravetat enorme: ni el seu cos ni la seva ment ni, en conseqüència, la seva vida podran ser iguals que abans. Després d’un llarg temps de recuperació en un hospital i dels problemes inicials per adaptar-se i poder mantenir una relació amb els seus pròxims, sembla capaç de refer la seva vida. És així que, entre el melodrama digne i certs clixés, el film dirigit per Fréderic Teiller i interpretat per Pierre Niney i Anaïs Demoustier aporta una nova història més o menys previsible de superació de les adversitats o posem-hi que d’acceptació. Si potser la tinc present és perquè, en un moment de la pel·lícula, el bomber “cremat” fa un discurs als seus companys en què afirma: “No som herois, tots som uns nàufrags.” I segurament perquè no només hi ha un reconeixement a la feina dels bombers, sinó també a la dels professionals de la sanitat: hi ha una especial sensibilitat a mostrar la seva dedicació a la feina i la seva humanitat.

És indubtable que hi haurà un abans i un després del coronavirus, sense que encara no tinguem ni idea dels seus efectes i del mateix esdevenir d’aquesta situació inesperada. A banda de les limitacions del present, tendim a imaginar-nos el pitjor, incloses les idees sobre tota mena de conspiracions. Tanmateix, de moment, hi ha una cosa bona: la consciència renovada que, essent tots nàufrags, podem confiar que els treballadors de la sanitat pública faran el possible per salvar-nos posant en perill la seva vida. Ens ho han demostrat sempre, amb cada visita, i més des de les retallades, que encara és fan més evidents en aquesta excepcionalitat. Per això és just i emocionant que cada dia, a les vuit del vespre, sortim als balcons per agrair-los la feina. No sabem si, a partir d’ara, els governants també prendran consciència que la sanitat pública només s’ha de tocar per dotar-la millor. Si no és així, el futur, al qual semblava que ens abocaven, ens l’anuncia el missatge que he rebut d’una meva amiga italiana que resideix a Amherst com a professora d’una de les seus de la universitat pública de Massachusetts: “Tenim un irresponsable a la Casa Blanca i 40 milions de persones fora del sistema sanitari.”