Quadres i virus

Per expressar amb imatges el silenci del confinament, la sensació d’aïllament no només físic sinó mental, per ensenyar la manca de contacte, aquest enyorament de les abraçades, els petons, la percepció que l’epidermis no és aquella profunditat que deia Valéry sinó el focus d’una infecció, és a dir, per retratar el desert on vivim, a la xarxa he vist unes quantes reproduccions de quadres sense personatges. Hi ha, per exemple, Las Meninas i un d’aquells esclatants interiors de Vermeer. És curiós. Tots dos són autoretrats, de fet. En el cas de Velázquez, l’estança és del tot deserta, fins i tot ha desaparegut allò que pinta el pintor. En el cas del de Delft, el pintor no hi és però sí les traces del rostre en la tela. Hi ha dues lectures. Com que tothom (tothom?) s’ha enclaustrat, com que els museus estan tancats, també han fugit dels museus els principals protagonistes. No hi ha una humanitat visible. La segona lectura no és tan plausible, perquè és justament en un interior on ara hi ha vida. Hem ocupat de nou, i per un temps llarg, hores que no s’acaben, pastositat del temps, aquest recinte reclòs, íntim.

Potser té més sentit, en aquest cas, una altra imatge retocada que també he vist aquests dies, més adient a la situació que vivim. És el famós Nighthawks, de Edward Hopper, aquell bar de nit on hi ha una parella, un senyor d’esquena i un cambrer. Res. Tots han fugit. El bar està tancat.

Ara, hi ha quadres que no caldria refer, perquè, ells tots sols, ja reflecteixen l’estat de les coses. M’hi feia pensar una amiga fa uns dies. Són les estances de Hammershøi, aquelles habitacions amb mobles i salons desèrtics, amb portes mig obertes, espectrals. Els “espais de l’absència” que deia Imma Merino fa molts anys en aquestes mateixes pàgines. No és que els habitants hagin desaparegut, sinó que mai no hi han estat. De fet, no són cases buides, sinó el reflex inquietant de la buidor que ara sentim. Aquest nus a la gola, la pesantor i alhora l’escalf, el retorn a una intimitat que ara contemplem – pensàvem que ens era aliena– com un espai desconegut, potser devastat.