No, jo no sóc cap soldat

No vaig participar a la cassolada contra l’exèrcit espanyol, com tampoc participaria mai en cap aplaudiment. En temps crítics tot suma, sempre i quan els militars vinguin amb desinfectants, no pas amb metralletes, i no es dediquin a trepitjar la mànega als nostres bombers. Si una sola utilitat té aquest exèrcit que ens veiem obligats a finançar no és pas representar-nos a cap guerra il·legal –com desgraciadament hem vist en el passat– sinó almenys servir-nos per a alguna cosa en temps de pau. Tot i això, se’m regira l’estómac cada vegada que les autoritats civils espanyoles compareixen en les depriments rodes de premsa de seguiment de la lluita contra el Covid 19 al costat d’uniformes carregats de medalles. I no entenc la subordinació governamental a aquests generals partidaris de discursos tan bel·ligerants, disposats a reclutar-nos a tots plegats a les files d’un exèrcit que no paguem pas perquè ens arrossegui a cap trinxera. Em nego a aprendre’m prescindibles jerarquies de gent que, en comptes de buscar protagonisme, haurien de limitar-se a treballar en l’anonimat de l’eficàcia, com intentem fer tots els altres. No, jo no sóc soldat i és molt discutible que això hagi de ser una guerra, tal com reflexionava aquest cap de setmana el lúcid ex president de l’Uruguai,l’admirat José Mújica. I tal com ha defensat sempre l’incansable Pepe Beunza, el primer i heroic objector de consciència que va excloure la paraula guerra del seu lèxic. De debò feia falta posar a primera línia mediàtica militars potser dotats per a l’estratègia de combat però d’oratòria tan limitada? Els que vam ser objectors contra la mili, hereus dels insubmisos que van pagar amb la presó la defensa d’un pacifisme que després es va regular per llei –sí senyors, la llei, aquest marc que mai es cansen de proclamar–, ens mereixem una mica més de respecte. No. no tots som soldats. Si ho fóssim, els pobres treballadors essencials haurien anat a primera línia amb equipaments protectors de darrera generació.