A la tres
Sacrificis
“Quan diuen que ens concediran ajudes, no s’enganyin, al capdavall volen dir crèdits
No seré jo qui els descobreixi que sempre paguen els mateixos. El govern català sosté que el ritme dels ERTO, dels expedients de regulació temporal d’ocupació, baixarà en els propers dies (ho deia ahir a RAC1 el secretari general de Treball), però jo no m’ho crec. O ho dubto. Ja afecten més de 244.000 catalans i, vist el panorama, a mi em sembla que la tendència serà a créixer. O a convertir-se posteriorment en un ERO sense la T de temporal. Perquè aquesta “barra lliure als ERTO amb la consideració de força major” (l’expressió “barra lliure als ERTO” l’he manllevada del líder del sindicat CCOO) fa molt mala espina. I me’n fa encara més (en aquest cas no és mala espina, és indignació) veure que hi ha empreses amb enormes beneficis que s’acullen als ERO temporals. Aquesta és la primera partida que han de sacrificar, aquestes empreses? No tenen vergonya. On és la seva responsabilitat social? Amb els seus treballadors, és clar, però també amb tota la societat? No poden sacrificar els seus beneficis, menjar-se’n uns quants, i mantenir durant un temps la plantilla? Ni que sigui produint poc o gens, sí, o negociant vacances o el que sigui. Els ERO temporals, senyors meus, haurien de ser per a aquelles empreses que sí, que no poden aguantar. No pas per a les que no volen reduir els seus beneficis i ara aprofitaran per reduir plantilles, ni que sigui temporalment i a costa que ho paguem entre tots (perquè l’atur el paguem entre tots) i ells s’estalviïn la Seguretat Social. I el govern Sánchez què fa, mentrestant? Anunciar dia sí i dia també ajudes. I quan diuen ajudes, no s’enganyin, en la majoria de casos volen dir crèdits. Ajudes a uns bancs que ja varen rescatar amb diner públic (eren 60.000 milions, no, els que hi vam posar?), que tenen diners a cost zero per part del Banc Central Europeu, i que ara rebran ajudes perquè ens puguin concedir uns crèdits dels quals cobraran els seus interessos. On és la responsabilitat social d’aquests, també? Sento cada dia Sánchez parlant dels sacrificis que calen en aquestes circumstàncies. Segur. Però d’uns més que dels altres, em sembla.