Igualada no és Madrid

Mentre els uns compareixen en roda de premsa acompanyats de metges i científics, els altres exhibeixen militars i monarques. Les diferències –de fons i de forma– entre els governants que estan fent front a la crisi de la Covid-19 a Catalunya i a l’Estat són més grans cada dia que passa.

Després d’una vintena de dies de confinament, ara ja podem dir que la crisi sanitària haurà vingut acompanyada d’una profunda crisi institucional a l’Estat. Davant d’una situació d’emergència global, l’Estat espanyol hi ha respost amb mecanismes del segle XIX: recentralitzant competències, apropiant-se del material i redistribuint-lo no se sap amb quins criteris, actuant amb lentitud i falta de transparència i sense atrevir-se a prendre les decisions contundents que demana la comunitat científica arreu del món: el confinament total.

L’exemple més gràfic és la manera com s’han tractat els focus de la pandèmia; la Generalitat va detectar un clúster a la conca d’Òdena i va actuar ràpid i amb contundència, confinant quasi 70.000 habitants i establint més de trenta controls policials perquè ningú pogués sortir de la zona confinada. Els més perjudicats, els qui som dintre del perímetre, hem acceptat el confinament; se’ns han explicat els motius i n’hem entès la necessitat, tot i que en paguem un preu molt alt. Així és com es va aturar el virus a Wuhan. Per què no s’ha actuat així a Madrid? Per què l’Estat es espanyol és l’únic que no ha aïllat el focus de contaminació? Per què s’ha permès que els madrilenys fessin vida normal allargassant així la cadena d’infecció? Per què cap partit polític espanyol no ha clamat al cel davant d’aquesta decisió?

De moment l’únic argument que han donat és que “Madrid no és Igualada”. És innegable. De la mateixa manera que el binomi político-científic no és igual que el binomi político-militar o que el político-monàrquic. Quan hagi passat tot, les xifres ho diran. I serà llavors que l’Estat haurà de fer front a una greu crisi de legitimitat institucional.