El dol

Diuen els psicòlegs que en tot procés de dol per la mort d’una persona estimada es pot passar per cinc fases: la negació, l’enuig, la negociació, la depressió i, finalment, l’acceptació, la suposada calma que ve per la comprensió, racional o emocional, de la pèrdua. En aquests dies que ens toca viure, quan els morts els comptem diàriament per centenars per una alerta sanitària que ens fa estar amb una angoixa permanent, assumir la pèrdua es fa encara més difícil. Per les –necessàries– mesures de seguretat, hem perdut fins i tot la possibilitat del dol i de dir adeu a la víctima de la Covid-19, que morirà sola. Fa feredat veure els comentaris que cada dia coneixem de prop o anem trobant per les xarxes socials de persones que expliquen com han passat la mort del seu familiar en aquestes condicions, amb una soledat que espanta; i amb les vetlles i cerimònies de culte civil o religiós prohibides durant l’estat d’alarma i amb la limitació de la participació en els enterraments o incineració de les víctimes a tres familiars. Davant de tot aquest panorama, qui i com explicarà a totes les persones que han perdut una persona propera per la Covid-19 el fet que s’hagin aplicat les mesures de confinament tard i malament?

La degana de la facultat d’infermeria de la Universitat Rovira i Virgili, María Jiménez, explicava ahir que “és prioritari, des de l’ètica de la cura, que ningú no mori sol”. I posava com a exemple de bona pràctica la iniciativa dels hospitals que deixen confinar un familiar amb una persona que està al final de la seva vida a l’habitació de l’hospital. Estem sotmesos més que mai a la fragilitat de la vida i a l’omnipresència de la mort. Aquesta pandèmia ens haurà d’ensenyar –a base de clatellades– a superar uns processos d’angoixa per als quals no estàvem prou preparats. Més tard ja patirem per tot el que vindrà després: una crisi econòmica de la qual ara no podem ni albirar les seves conseqüències.