La dimensió desconeguda

Això sí que és la dimensió desconeguda. Ni ho havíem vist mai (sí, és clar, a les pel·lícules), ni ho havíem viscut mai. Probablement, com deia la Merkel l’altre dia, deu ser el més semblant a una postguerra. No ho sé. Jo no la vaig viure, la postguerra. Com a molt, les acaballes del franquisme. Això és nou, tan nou, que em sembla que tots plegats som incapaços de valorar-ne les conseqüències. Ja no és que s’hagi suspès tot, que el món s’hagi aturat de cop, sinó que no tenim ni idea de quan es reprendrà. Als llocs on asseguren que estan controlant la situació, no veig pas que es pugui parlar de normalitat. I en alguns casos que cantaven victòria han hagut de fer marxa enrere i tornar a aplicar mesures perquè el virus tornava a escampar-se. I si hem de fer cas als experts que parlen (si he de fer cas a algú, a mi em sembla que ha de ser a aquests, no pas a aquells polítics que em van dient dia sí i dia també “ens en sortirem”, que això ja ho sé); si he de fer cas als experts, deia, tots coincideixen que la vacuna, o el medicament segur, va per llarg. Ho aguantarà, el nostre sistema, tot plegat? Fins on ens podem endeutar les famílies? Fins quan poden estar aturades les empreses? Els pegats d’ara, des dels no acomiadaments fins a la renda mínima o la prestació de l’atur amb les noves condicions, a més de les mesures que encara haurà d’aprovar Sánchez (per més que s’hi resisteixi), corren el perill de fer curt. Perquè en la represa –quan serà, aquesta represa?– tot haurà canviat, la demanda serà una altra i alguns informes ja parlen d’un 25% o un 30% d’atur. No hi entenc res, jo, d’economia i del que pot passar, i per això espero amb candeletes un reportatge que estem preparant per diumenge amb l’opinió d’experts. Però em fa l’efecte que l’Estat no només s’haurà d’endeutar –ai, la meva jubilació!– sinó que haurà de fabricar i fer arribar diners a “aquells que poden seguir”, que deia Jordi Pujol, no només per mantenir l’statu quo d’alguns (que sempre són els mateixos, és clar) sinó per evitar un esclat social. No em facin cas. No soc cap expert. I no m’atreveixo a fer pronòstics. M’esperaré a diumenge.