Escàndol als geriàtrics

És d’un patetisme esfereïdor veure com els residents dels centres geriàtrics es passen la Covid-19 amb tota la facilitat del món i molts se’n moren. Una tragèdia o un conte de por medieval. Persones en un racó, mortes; unes altres de malaltes amb el virus, i alguns, pocs, que estaven bons. L’estampa dels geriàtrics amb tota la gent gran espantada potser ens farà canviar la manera de tractar els nostres pares i els nostres avis. Els nostres besavis, si en queden. A la gent gran, en general.

Un concepte humanista de la nostra societat és el respecte profund per la gent gran. Deixar-los sols de vells és rebutjat. Cap als anys vuitanta, però, el projecte dels geriàtrics va significar un projecte avançat. Ningú no es quedaria sense empara a l’ hora de la vellesa. I no seria pas una casa de pobres, com havia sigut en temps anteriors, sinó una “llar” on compartir vida. Però de seguida la utilització dels centres es va passar d’osques. La tendència a “deixar-se anar”, a viure sense problemes, va omplir de mica en mica aquells geriàtrics de persones que tenien família ben a prop. I ara aquesta pesta que s’ha apoderat silenciosament de tants amics, i de tanta i tanta gent, s’ ha aturat als geriàtrics. Els residents s’hi encomanen la pesta, que confinats no ho estan, no poden. Allà s’hi ha trobat l’escena tràgica.

Segurament, caldrà que ens replantegem com cal conviure amb la gent gran. No podem generalitzar, perquè cada cas és especial. I, de casos particulars, n’hi ha de tal mesura que es fa difícil establir el model. D’entrada, per a alguns sectors de la societat, va lligat amb els desnonaments, que també ensenyen els vells abandonats, o bé els joves amb vells llançats al mig dels carrers, sense que ningú hi pugui fer res, perquè la propietat privada és tan sagrada que res no la pot tocar. Però, com a principi, potser caldrà plantejar-se que no podem tenir els pares i avis allunyats de la vida. Perquè cap excusa, ni la de dir “treballem fins molt tard”, “anem atrafegats”, “tenim mainada i el pis és petit”, cap, cap excusa no podrà vèncer la solitud de la gent gran contemplada aquests dies.

Al nivell de la utopia, la solució seria viure en edificacions comunitàries, que en els temps dels somnis va fer seva molta gent. Encara és ple de comunes, de gent que comparteixen espais, béns immobles, que comparteixen sous i la vida. Arquitectes avantguardistes n’han fet projecte, com en el cas del Walden-7 del grup Bofill i companyia: l’assaig d’immoble amb espais comuns, com biblioteca, llocs de joc per a la mainada, l’estada de la gent malalta. Aquesta utopia, però, sembla que només la conserva l’Eulàlia Reguant. Potser algun dia el recuperarem?