I ara què, Israel?

Havia de passar. Tard o d'hora, havia de passar. Se'ls ha escapat la mà. L'estat creat pels britànics el 1948 i protegit pels Estats Unit durant dècades, després de provocar diverses guerres defensives, i d'ocupar territoris no adscrits, i de tenir en camps de concentració durant anys els palestins, o bé tancant-los en territoris inhòspits i incomunicant-los, incomplint una i una altra vegada els successius i tímids tractats de pau, l'estat que nega repetidament el dret a un estat als palestins que va foragitar del seu territori ancestral en nom d'una il·lusió i llei religiosa (tan vàlida com la de qualsevol altre, i nul·la a efectes de dret), l'estat que emparat en el victimisme històric, no per real i tràgic menys victimisme, que no li dóna en cap cas dret a manllevar els drets de ningú, s'ha atrevit contra civils, assaltant-los en aigües internacionals i matant deu persones a sang freda, amb nocturnitat i premeditació, amb la claríssima intenció d'avisar tota mena de navegants que amb ells no s'hi juga i que, per sobre de tot, defensaran per les armes fins al final la seva obtusa resolució de viure amb enemics i contra qualsevol que vulgui ajudar els seus enemics. Alea jacta est.

Doncs molt bé. Ningú no nega que en el sector àrab hi ha terroristes. Que és un sector dividit i que Israel fa bé de protegir-se'n preventivament. Però aquesta realitat, com se sap, ve alimentada no només pel fanatisme islàmic, sinó també per les contínues provocacions dels israelians, sigui ocupant zones amb assentaments il·legals, sigui bloquejant fronteres, sigui fent un altre mur de la vergonya, sigui fent la vida impossible amb controls als palestins, o sigui ajudant que la divisió palestina augmenti, no fos cas que la seva raó defensiva es quedés sense arguments. Ja fa anys que la política israeliana ha entrat en una deriva antidemocràtica, empesa pel fanatisme dels grups ortodoxos i per la impossibilitat de dur a terme una política de pau entre els mateixos israelians. L'esquerra i el pacifisme a Israel estan acabats. Europa i els Estats Units ja fa dies que no són escoltats pels governs jueus. I tothom sap que Israel té armament nuclear.

Probablement a les cancelleries de tot el món, presidents i ministres d'exteriors, després de queixar-se pel fet, miraran que no se'n parli més. L'equilibri de les polítiques dels grans països amb Israel va per davant de tot. Les comunitats jueves d'arreu tenen massa poder per enfrontar-s'hi. Doncs bé, tot això potser ha valgut fins ara, però valdria més que s'ho rumiessin abans de tornar a permetre que l'estat d'Israel imposi la seva guerra preventiva contra tot i davant de tot, perquè un dia, i qui sap si aquest dia ha arribat, se'ls escaparà de les mans. Israel ja no és un estat democràtic des del moment que està dominat pel fanatisme i el redemptorisme, de la mateixa manera que Iran o Corea del Nord. Israel, per dir-ho així, s'ha guanyat amb els seus fets pertànyer al mateix Eix del Mal, i de la mateixa manera que es vigila Iran i Corea, s'ha de vigilar a partir d'ara Israel, i per tant, treure-li l'armament nuclear. Si no es fa (i no es farà), l'espoleta de la bomba està posada. Només falta saber el dia i l'hora que la bogeria d'uns i altres la farà explotar.

Ja no es tracta d'indignar-se pel que ha fet l'exèrcit d'Israel. Aquest assumpte és tan obvi que no mereix cap comentari. Es tracta d'adonar-se que Israel és, tal com està ara, un perill global. I que ningú no surti a fer victimisme jueu. Amb el seu fanatisme s'han guanyat tot el dret (res a veure el que hi ha ara amb aquells pobres jueus europeus, la majoria dels quals ja no practicaven la religió i ni recordaven l'hebreu) a ser tractats com el que són, uns fanàtics. I com sap qualsevol, davant del desequilibri mental, al malalt no el pots deixar davant de la finestra, perquè al final es tirarà. El desafiament de l'exèrcit israelià fet en aigües internacional a tota la comunitat internacional només el pot fer qui ha perdut tota noció de justícia i de raó. La resposta política d'arreu ha d'estar a l'altura. Si no, això serà una broma comparat amb el que vindrà.