Rams i farigola

Avui és diumenge de Rams, la Palma. El coronavirus ens impedirà de celebrar-lo, almenys externament. Ara: es pot celebrar la Palma si no és externament? Aquest diumenge la gent se sentia cridada per la primavera i sortia al carrer a beneir palmes i palmons i, sobretot, a estrenar els vestits de la nova temporada. He dit “vestits”, no “roba”. La “roba” era el material amb què es confeccionaven els vestits. El diumenge de Rams la gent, petits i grans, anava més endiumenjada que mai. Hi havia molts roses i molts blaus cels i a la mare li queia una mica de les espatlles la jaqueta blanca. Quan havien beneït, anaven amunt i avall del carrer en exhibició i quan arribaven a casa reconeixien que havien passat una mica de fred. Els vestits de la Palma eren pensats més per l’estiu que per la primavera. I avui? Quins vestits? Quina “roba”? Jo perquè soc un tocat i posat que sempre sembla que esperi visites, però sé de molts amics que el confinament els ha fet optar per les sabatilles i el pijama tot el dia. “Si no m’ha de veure ningú, per què m’haig empolainar?” Ja ho he dit en un altre moment: el dia que ens deixin anar sortirem grenyuts, sense afaitar, amb la cabellera fins a la cintura, amb pijama i sabatilles. Si ens atrapa a l’estiu, amb samarreta imperi i menjant els fideus amb els dits. La vida social ens vesteix. L’enclaustrada ens despulla com a nàufrags.

En una capital andalusa hi ha un pas de Setmana Santa que representa el moment en què la dona de Ponç Pilat intercedeix a favor de Jesús. Fernando Díaz-Plaja explicava que un foraster es va interessar per la identitat de la dona. Un andalús de tota la vida li va contestar: “Esta es la que por poco nos deja sin Semana Santa.” El coronavirus ha aconseguit l’objectiu.

La Setmana Santa venia després de Rams. Jo participava en les processons vestit d’armat. Un armat petit, dèbil, un armat sense cap capacitat defensiva o ofensiva. Havia de sortir a les processons de dimecres, dijous i divendres. No vaig completar mai el cicle. El dimecres ja havia caigut. La samarreta color de carn no em privava del fred i arribava a Pasqua encara amb unes dècimes després d’haver passat uns dies de febre altíssima.

Els petits armats participàvem en una representació teatral de la Passió. Jo hi deia només dues paraules, al final de tot. Tres o quatre soldats custodiàvem la tomba de Jesús. Un deia: “Sento olor”, referint-se a una olor sobrenatural que anunciava la resurrecció. Jo, descregut i escèptic, responia: “De farigola...” Anys més tard trobaria un verset de Verdaguer que en la seva simplicitat té una gran potència emocional i creativa: “Quan ja de la terra/ Jesús s’envolava/ el cim de la serra/ s’enfarigolava.” Enfarigolar.