Un article relaxant

Hem viscut ja unes quantes setmanes de tensió. El coronavirus omple els diaris, la televisió i les converses telefòniques, que és el sistema de comunicació d’aquests dies. Les companyies telefòniques són de les poques empreses que ara guanyen diners. És per això que he cregut que aquesta setmana convenia fer un article relaxant, tot i que relacionat amb el confinament, un sistema de vida que detesto, però suporto.

Les possibilitats d’unes persones engabiades són limitades: la comunicació telefònica mencionada i que utilitzo poc, la televisió, la lectura de diaris i llibres, la música i la conversa amb la meva dona, després de seixanta anys de convivència en el quals hi ha hagut de tot. No entre nosaltres, sinó en el nostre entorn. Les hores lliures, poc freqüents en la meva vida normal, m’han donat accés a canals de televisió que desconeixia, perquè el nostre aparell funciona normalment connectat amb els canals catalans.

He descobert el canal Trece, que és el de la Conferència Episcopal Espanyola. Abans que res, haig de dir que sóc cristià de pedra picada, però amb dret de discutir algunes manifestacions dels meus companys de creences religioses. El canal Trece té poca publicitat, un fet que l’obliga a repetir sense treva els diversos anuncis del seu client. Un d’aquests –no diré el nom de l’empresa– voreja el delicte d’estafa. Anuncia productes per a homes –res a dir-hi– però ho fa de forma econòmicament incorrecta: presenta el producte que vol vendre, no diu el preu i, en canvi, informa que la compra comportarà pagar unes quantitats mensuals, sense afegir-hi interessos. Aquesta forma de vendre, ho dic com a economista i no com a cristià, és falsa i matussera, perquè com no diu el preu no t’indica els mesos durant els quals hauràs de pagar aquella quantitat. Quan diuen que no pagaràs interessos entren en una altra falsedat, perquè els interessos poden formar part d’una o dues de les mensualitats esmentades. Prego al canal Trece que esmenin el que és més que una incorrecció, que ja haurien d’haver vist. La manera d’actuar m’ha recordat aquell comerciant de la meva joventut que fixava el preu d’un producte que volia vendre: “El podria vendre per 95 pessetes, però arrodonim la xifra i posem 100 pessetes. És clar que convé que no es vegi que hem arrodonit el preu. Vendrem el producte a 105 pessetes.”

Un afegit a l’anècdota, també relaxant, però no econòmic. Pel que vaig comprovar, el canal Trece omple les hores de lleure de la Conferència Episcopal Espanyola amb pel·lícules del gènere western, algunes de la desgraciada època franquista, i films americans dedicats a figures del cristianisme, que poden incloure decorats de l’antic Egipte o de baralles de gladiadors en el coliseu de Roma. A mi m’agraden els westerns i l’altre dia vaig veure en aquest canal Río sin retorno, protagonitzat per Marilyn Monroe i Robert Mitchum. La pel·lícula i l’actriu van estar condemnades per la Conferència Episcopal Espanyola quan es va projectar a les nostres sales de cinema fa una pila d’anys. La Marilyn fa de dona de cabaret, que és el que li esqueia, i entona la cançó que dona nom a la pel·lícula amb una veu de la lliga de tercera regional de cant. Però també s’exhibeix, és clar. Només faltaria! A les nombroses morts de pellroges i de soldats que defensen el fort, ara hi afegim una senyora, molt bonica, segons una persona que va néixer abans de la guerra –la civil, no la de Cuba–. La pel·lícula no és gaire bona, però amb unes vistes espectaculars –del paisatge, no de la senyora–, entretinguda i guanyen els bons, després d’uns quants trets, propis del gènere. No se la perdin!