Ni un bri d’humanitat

Aquest diumenge el Ministeri de Justícia anglès informava que el govern britànic posarà en llibertat en els pròxims dies (“és una decisió sense precedents”, deia el ministre de Justícia, Robert Buckland) un total de 4.000 presos dels centres penitenciaris d’Anglaterra i de Gal·les en una mesura pensada per contenir la propagació del coronavirus. I poques hores després Irlanda del Nord anunciava una mesura similar. Tots els presos que excarcerin seran, deien, reclusos de poc risc, amb pocs mesos de condemna, i seran vigilats per sistemes de geolocalització electrònics per saber sempre on són. He pensat, és clar, en els presos polítics. I en d’altres que estan en situacions similars. És molt greu, el que està passant amb ells. Perquè és evident, ara que ja els havien concedit algunes sortides gràcies a l’aplicació de l’article 100.2, que això era sinònim que les juntes de tractament els consideraven presos poc perillosos. A Catalunya, quinze presos comuns classificats amb el 100.2 tindran permís per aïllar-se a casa seva mentre duri la crisi sanitària. Ells no. S’intueix (i s’intueix clarament) que l’amenaça del Suprem de processar per prevaricació els membres de la junta de tractament si concedien aquest privilegi als presos polítics alguna cosa hi ha tingut a veure. Un cop més, justícia preventiva. No els havien ni jutjat i tots sabíem que serien condemnats per rebel·lió o sedició. Tots sabíem que aquell 1-O no hi va haver violència (per part dels inculpats, és clar) i vàrem sentir dia rere dia a les sessions del Suprem el relat de la violència. Ni un bri d’humanitat. Unes condemnes que són una barbaritat (i que correm el perill que ara com que sortien de permís de tant en tant les normalitzéssim) i una inhumanitat constant. L’Estat no l’ha perdonat mai, l’1-O. I per això s’acarnissa amb qui pot, ara altre cop amb els presos. Fent fins i tot que les decisions les prenguin uns altres, sota amenaça. Si no fos que no hi han pogut dir res, perquè legalment no podien, ni el 100.2, no els haurien concedit. Temen que els presos polítics s’escapin, si estan a casa i geolocalitzats amb un braçalet o com sigui? Au, home! Són, simplement, perversos.