Dins d’una bombolla

Com tants d’altres en aquests temps de confinament, m’he adaptat a viure en el pur present dins d’una mena de bombolla. Puc continuar treballant, llegeixo i escolto música, estic en contacte amb amics i familiars, procuro informar-me (però no constantment) de l’evolució del coronavirus, camino pel terrat i, si fa mal temps, a dins de casa. Tinc una sensació d’estranyesa, acceptant que la restricció de les llibertats és per protegir-nos entre tots (una responsabilitat compartida) sense deixar de témer que la militarització no sigui un indici de la conversió d’aquesta excepció en la norma d’una societat que així podria estar encara més controlada, però em sento una privilegiada. De moment, estic bé de salut, així com ho estan els més pròxims. Agraïda a tots els que s’exposen cuidant els malalts i abastint-nos, puc quedar-me a casa, tinc menjar (i la possibilitat de fer-me dur aliments) i disposo d’electricitat i de connexió a internet. Dins d’aquesta bombolla, però, no deixo de pensar que, no sabem encara quan i amb quins condicionants i temporalitats, hi haurà un moment que n’hauré (haurem) de sortir. Em fa por tornar-me poruga, que em costi sortir de casa per por de contagiar-me mentre que abans circulava com si no em pogués passar res.

Però no només m’inquieta l’avenir de la meva salut i la dels meus pròxims en relació amb els efectes del coronavirus. Des d’aquest present protegit, a més de témer que les conseqüències econòmiques d’aquesta pandèmia siguin devastadores per a quasi tots i que encara facin més precaris els més pobres, no oblido que hi ha moltes persones que viuen diversament a la intempèrie. Aquest eslògan del “quedeu-vos a casa” té una ressonància cruel en tots els que no en tenen, de casa. A les nostres ciutats, com ara a Barcelona, s’ha procurat crear un espai per acollir els sensesostre, però segueixen essent molt fràgils. Hi ha els refugiats i aquells que, closes encara més les fronteres territorials, ho tenen impossible per fugir. Hi ha tots els pàries de la Terra. Si en el nostre món privilegiat, s’han fet evidents, sobretot en alguns països, les insuficiències de la sanitat pública sotmesa, a més, a retallades criminals, què és i què serà d’aquells que viuen en llocs sense una mínima estructura sanitària i de qualsevol altre servei social públic? És cert que el bitxo no és classista i que també afecta persones com Boris Johnson, que parlava com si ell n’estigués al marge, però fa encara més visibles les fronteres que divideixen els humans en un món escandalosament injust i així immoral.