Aplaudiments amb caducitat

“No som herois. Som persones normals que fan la seva feina.” Ho deia un dia d’aquests una doctora en una entrevista televisiva arran de la pandèmia. I té tota la raó. Des que va començar tot això del coronavirus, al personal sanitari se li han posat qualificatius de tota mena. Que si herois, que si els soldats que ens protegeixen en aquesta guerra, kamikazes... Tot el que es vulgui. Fins i tot s’ha instaurat el costum de cada vespre, a les vuit, fer-los un homenatge a través d’un aplaudiment des de balcons i patis. Perfecte. Però el personal sanitari sempre ha estat format per herois. No ho són pas ara, circumstancialment, per una pandèmia. Són gent que ha entregat la seva vida a intentar millorar la qualitat de la nostra, de vida. Que està al peu de canó amb horaris intempestius, sous a vegades miserables i que donen el màxim d’ells. Sembla que això –que és una evidència en el sistema sanitari català– molts ho hagin descobert ara.

D’herois, n’hi ha hagut molts i molt diversos durant aquesta pandèmia. Els ciutadans que hi han deixat la vida, les persones que han donat el màxim de si mateixes treballant en sectors estratègics, els transportistes que no han fallat, la gent que fa pràcticament un mes que no surt de casa o els científics que busquen un remei a aquesta malaltia. D’aplaudiments també se’n mereixen, i molts. Però tots els que ara surten puntualment a les vuit per donar-los ànims, se’n recordaran quan tot això passi? Deixaran de queixar-se perquè el sistema de salut està col·lapsat? Deixaran de dir fàstics contra aquest col·lectiu que ara lloen? Segurament no. I continuaran salvant vides. Tot tornarà a la normalitat i aquesta aura de solidaritat i humanitat que ara ens impregna caducarà. Perquè la raça humana té poca capacitat per ser constant. Amb la tornada a la quotidianitat, aquests homenatges i aplaudiments només seran recordats com una anècdota que, això sí, ens farà sentir una mica millor quan hi pensem.