Caiguda al buit

Encara avui ningú és capaç de saber fins on arriba el terra d’aquesta caiguda al buit que suposa aquesta pandèmia. No sabem el temps de la durada, ni el nombre de contagiats que tindrem, ni tan sols els morts. És el problema d’enfrontar-nos a un enemic poc conegut i que ens mostra una gran violència. De fet, era tan desconegut i tan violent que ha agafat desprevingut tot el món i, de cop, ens han canviat tots el paradigmes. A partir d’aquesta pandèmia hi haurà moltes certeses que hauran esdevingut grans dubtes, i moltes conviccions que ens han mutat cap a profunds dubtes, i com a societat haurem de repensar-nos i reinventar-nos, alhora que haurem d’intentar posar tot l’esforç per recuperar-nos. Tenim al davant una tasca ingent.

El primer mite que ha caigut, o almenys ha quedat molt malmès, és la solidaritat que suportava la globalització, i això ens ha de fer repensar noves estratègies, perquè ens hem adonat de la feblesa d’aquest sistema globalitzat quan hi ha moments de crisi greus. Aquesta insolidaritat no només és planetària, sinó que fins i tot la veiem al nostre entorn més proper. La Unió Europea (UE), per exemple, a mans dels governs dels vint-i-set, és un miratge i una gran decepció per a tots aquells que creiem en el projecte d’unió europea. Fins i tot els que més o menys intuíem el retrocés d’aquesta idea unitària, confiàvem que en moments de crisis greus seria capaç de prendre el timó i liderar una resposta ràpida i contundent per evitar mals pitjors.

És clar que canviaran moltes coses. I seria molt bo que la pandèmia servís perquè els governs emprenguin noves estratègies i canviïn escales de prioritats i valors. Per exemple, no pot ser que no siguem autosuficients en proveïments estratègics, perquè hem vist que la seguretat que teníem en el comerç mundial, en moments extrems falla.

Gràcies a les filtracions de Wikileaks, ens vàrem assabentar que el Departament d’Estat dels EUA cada any confecciona una llista de tres-cents elements clau i estratègics per als seus interessos, i en la llista del 2008 entre tots hi havia: l’estret de Gibraltar, el gasoducte Algèria-Espanya, i la farmacèutica catalana, amb molta implantació als EUA, Grifols. Doncs potser serà important que el departament que sigui de la Generalitat faci una llista dels elements estratègics i cuidi de mantenir-los. El primer és el sanitari i les farmacèutiques i les empreses que ens puguin abastir els hospitals; i també un dels principals punts estratègic és l’alimentació, i en aquest cas l’agricultura, la ramaderia i la pesca n’haurien de formar part.

El cost de la seguretat i de la salut no pot estar només en mans del mercat, que potser per dúmping social de països tercers ofereixen aquí els mateixos productes més barats.

No hi ha dubte que amb la caiguda al buit que està provocant aquesta pandèmia, s’aturi on s’aturi, les desfetes seran molt importants i en sortirem molt debilitats, perquè l’hem d’afrontar amb un endeutament gegantí, i la caiguda exigirà molt d’endeutament. Avui és bo recordar la desmesura en la despesa pública de tots aquests anys: hem gestionat el país apel·lant a l’endeutament, amb l’aplaudiment de molta gent. Tot s’ha de dir. Si no fos tan tràgic així que arribin les retallades vitals per pagar el deute, de què ens servirà ser el país, després de la Xina, amb més quilòmetres de vies d’alta velocitat si més del 90% seran deficitaris i encara no s’han pagat? I tots coneixem infraestructures de tota mena innecessàries i faraòniques que mai han tingut justificació ni necessitat social, més que complaure la vanitat dels polítics del moment. Però ara estem aquí: endeutats i amb una greu crisi, i per sortir-ne alguns demanen uns nous Pactes de la Moncloa. Serà molt difícil reeditar-los, però, si es fa, caldrà que els catalans estiguem molt atents perquè tot apunta, com veiem aquests dies ostensiblement, a una reespanyolització, a una militarització i a un retrocés democràtic, i el 1977 la situació era tot el contrari.